Crítica ‘Fallen Leaves’ (2023), l'esperança romàntica de Kaurismäki | ‘Kuolleet Lehdet’

Des de la passada setmana, l’espectador espanyol ja pot gaudir a la gran pantalla la nova entrega del carismàtic i irreverent director finlandès Aki Kaurismäki. El film ja va ser alabat al passat festival de Canes, guardonat amb el premi FIPRESCI com a la millor pel·lícula de l’any per la crítica internacional. A més, ja havia tingut una petita aparició a una de les sales dels cinemes de Manresa durant el creixent festival CLAM, dedicat al cinema social.

Ja emblema del festival francès, Kaurismäki acumula tota una filmografia estel·lar i preciosa on Le Havre i The Man Without a Past ja havien sigut premiades. De totes elles, podria ser l’anterior, The Other Side of Hope, curiosament projectada i guardonada aquest cop a la Berlinale, la que rep el títol que podria recollir tota aquesta singular obra i a la que també s’hi pot sumar la nova Fallen Leaves. Davant les injustícies bèl·liques i les seves conseqüents onades migratòries, la crueltat del capitalisme en la seva màxima esplendor i sempre des de la perspectiva de classe i obrera, Kaurismäki, ple de grisos però supremament intel·ligent, és capaç de retratar la soledat amb tota la dedicació necessària i mai sobrepassant el límit del control melodramàtic. La tragèdia resta perfectament equilibrada amb la tendresa i respecte als personatges, resguardant-los-hi, doncs, un cantó per a l’esperança.

Amb un classicisme perfectament mil·limetrat des de fa dècades, el director finlandès configura una mescla idònia entre forma i fons. En la màxima simplificació possible, es tracta d’una història de “noi coneix noia”, però la sensibilitat de Kaurismäki eleva a una transcendentalitat suprema tot el mostrat. Una càmera pràcticament sempre estàtica basada en plans contraplans i plans detall marca amb experiència el ritme de direcció de la pel·lícula, mostrant sols allò que es mereix ser mostrat i movent-se sols quan l’escena realment ho requereix (malgrat les divertides declaracions del director que aquest fet realment es deu al pes de la càmera quan un està ebri).

L’humor de Kaurismäki reduït a un minimalisme que juga amb el fi equilibri entre sàtira i incomoditat retrata a un poble obrer i solitari que, entre enormes silencis, s’aferra a les petites coses i l’alcoholisme per aspirar a l’anar tirant, recordant a aquella sàtira irlandesa dirigida per Martin McDonagh que és The Banshees of Inisherin i on els protagonistes es trobaven sempre al bar per defugir de la constant repetició. Enmig d’aquesta condemnatòria capitalista els protagonistes troben aquell cantó per a l’esperança i, si bé a l’obra del 2017 era l’amistat, aquí és l’amor romàntic, sempre basat, això sí, en la bona fe i confiança humana de les persones.

Un karaoke mentre la càmera captura rostre a rostre del públic amb primers plans i la creació d’una creixent emoció, un paper amb un número de telèfon perdut, un autobús que subtilment anant-se’n davant la mirada protagonista com si de la seva esperança es tractés... El cinema de Kaurismäki sempre el conformaran perdedors declarats, però el respecte i sensibilitat que expressa el director per ells segurament és proporcional a la justícia poètica dels seus actes. Perquè sí, en el cinema de Kaurismäki també hi ha justícia i hi ha un cor enorme, absolutament necessari en els temps que ens han tocat viure i la seva responsabilitat narrativa és aclaparadora.

Tan abstracte és el seu món com real, ja que, seguint la mateixa condició que la del cinema fantàstic, per atrapar el realisme a vegades es requereix un cert surrealisme, igual que per arribar a la sensibilitat sempre es necessita una mica de mala gaita.