Sota la tempesta de neu, el fred d’una ciutat que no perdona als que venim de fora i el cel gris sobre Berlín (etern Wim Wenders, com sempre), hem viscut la Berlinale d’enguany, la setanta-cinquena edició d’un dels festivals que sempre promet de les pel·lícules a seguir de més a prop els següents mesos. Malgrat la presència de noms descomunals (Timothée Chalamet, Robert Pattinson, Bong Joon-ho, Richard Linklater, Ethan Hawke, Hong Sang-soo, entre moltíssims més), la veritat és que l’edició d’enguany ha sigut decebedora.

Feia temps que no arribàvem a uns Oscar tan polèmics i amb tan poques coses clares. Ens obrim en canal a la sorpresa perquè, davant la diversitat de les nominades, no hi ha dubte que, sigui quina sigui la gran guanyadora, es premiarà una forma o altra de fer i entendre el cinema. L’espectacularitat, impressionant, però conformista, de Cónclave? La irreverència i l’atreviment del cinema independent amb Anora? La magnificència d’obra plusquamperfecta amb The Brutalist? Ara mateix són les grans preferides de la nit, però en el seu moment ningú semblava poder aturar a Emilia Pérez i les reivindicacions del col·lectiu trans que comportava, però tot sembla haver quedat enrere. Repassem les 10 nominades a millor pel·lícula.

2024. Costa explicar més del que pugui haver-hi escrit rere els títols de les pel·lícules d’aquí avall. 50 pel·lícules. Les millors? Les preferides per un servidor? L’etern conflicte entre opinió, defensa personal, intents de criteri professional enmig del fanatisme per aquest món tan boig... Sens dubte, el que hi ha aquí és amor. Amor a la vida, a la veritat i a com genis i mestres d’aquest llenguatge les han sabut capturar i arribar a elles. Jo, amb la mateixa sinceritat amb què m’assec per gaudir d’aquestes pel·lícules, he intentat el mateix, arribar a elles i a la veritat, tant la que mostren com la que amaguen, perquè, en el fons, quan parlem de cinema parlem de vida, de veritat, d’amor i de nosaltres mateixos, de la passió amb què ens movem.

Furiosa: De la saga Mad Max era una de les pel·lícules més esperades de l’any. La preqüela de Mad Max: Fúria a la carretera, el film amb què George Miller va reinventar de cop, i sense que ningú sabés necessitar-ho, la saga que ell mateix havia creat, ha arribat amb tot el ressò de la recent projecció al Festival de Canes. Tanmateix, ha sigut víctima, igual que la resta d’estrenes actuals, de la davallada d’audiència a les sales. El projecte que Miller semblava voler continuar perilla davant d’un públic que ja no mostra l’adoració a l’execució de l’acció des de la màxima autoria artística.

Alex Garland ja ressonava des de principis de segle com a un no sols prometedor, sinó directament consolidat, guionista, sempre acompanyant les obres del seu company britànic Danny Boyle (La platja, 28 días después i Sunshine). Acompanyant les dinàmiques imatges del director de Trainspotting, Garland ja suposava una ferma mirada de la relació entre l’humà i la natura, l’explotació dels seus recursos i l’egocentrisme específic (quelcom sempre present en els grans productes de ciència-ficció que han sorgit des de la crítica Nova Onada dels anys seixanta, d’El planeta dels simis a 2001: una odissea a l’espai).

Acabades ja totes les entregues de premis cinematogràfics del passat 2023 i amb la gran majoria de pel·lícules estrenades a les nostres sales o plataformes, a falta de films com La bête (The Beast) de Bertrand Bonnello o Hit Man de Richard Linklater, ens disposem a una recopilació dels que considerem els millors llargmetratges del 2023.

Aquesta nit podrem gaudir de la cerimònia dels Oscar. Si bé sembla que moltes de les categories són clares per totes les llargues trajectòries de premis i campanyes, analitzarem les 10 nominades a l’Oscar com a millor pel·lícula del 2023. Moltes d’elles ja les hem tractat en aquesta pàgina web, així com moltes d’altres que no han entrat dins les deu seleccionades.

Des de la seva irrupció amb ‘Following’ a l’aclamada ‘Oppenheimer’, la carrera de Nolan s’ha omplert d’enormes èxits, on el misteri i el thriller van donar pas a la trilogia de superherois que va canviar tota la indústria comercial del cinema al llarg de més de tota una dècada; al seu torn, l’èxit d’aquestes pel·lícules van permetre la carta blanca de la qual el director disposa avui dia, permetent-se des de la grandiloqüència més gran en la ciència-ficció al retorn a relats de, malgrat els enormes pressupostos, caràcters molt més introspectius.

El passat Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya va marcat pel retorn d’autors que ja tenen un nom en el terror i el fantàstic (Balagueró amb ‘Venus’) o la irrupció d’altres (Pereda amb ‘Cerdita’). També va estar marcat per l’emoció en ovacions com la que va rebre Eduardo Casanova al final de ‘La piedad’ o la del mestre (enorme, “maestro”!) Dario Argento per una llarga carrera dedicada al gènere i la projecció de la seva ‘Occhiali neri’.

Steven Spielberg ja havia fet evolucionar no sols el gènere del terror amb ‘Jaws’, sinó a tota la indústria cinematogràfica amb la proclamació del blockbuster que després seguiria George Lucas amb ‘Star Wars’. Només li van caldre sis anys per revolucionar l’aventura bevent de tots els seus referents, en especial del western, i establir gran part de les claus estètiques i temàtiques del gènere. Sota el ja mític barret, camisa suada, jaqueta de cuir i fuet, l’estrella Harrison Ford ha encarnat un dels personatges més emblemàtics de la història del cinema. Mentre la primera entrega va rebre una aclamació unànime, les dues posteriors no van obtenir la mateixa recepció (en especial de la crítica professional); no obstant això, han anat creixent al llarg dels anys i ara ja gaudeixen d’un gran prestigi cultural. Els intents de revitalitzar la saga o culminar-la amb un millor arrodoniment han despertat reaccions contràries entre els espectadors, situant-se en el rebuig més acèrrim o trobant-les entretingudes enmig del contingut habitual. Això sí, semblen lluny de trobar-se amb la trilogia original que tanta afició va despertar.

A l’espera de nova informació i l’inici de producció de la qual serà la desena i última pel·lícula de Quentin Tarantino, The Movie Critic, repassem la filmografia del director autor més emblemàtic de les últimes dècades. Les claus del seu cinema, èxit i anàlisis d’estil ja seran tractats en un altre article especial, però d’entrada ordenem les seves pel·lícules (totes amb els seus defensors i difamadors per una filmografia que mai no ha deixat a ningú indiferent).

El cinema del 2022 va poder estar marcat pel fracàs en els atreviments de ‘Blonde’ i ‘Babylon’, els aplaudiments al retorn de Brendan Flaser a ‘The Whale’, l’èxit sense precedents del cinema espanyol i de ‘Top Gun: Maverick’ a nivell mundial, l’apoteòsic final dels Oscar on ‘Everything Everywhere All At Once’ va arrasar amb tot per reafirmar el canvi en què es troba aquest art o David Lynch fent de John Ford en un film de Steven Spielberg.