Malgrat la remor homogènia d’un festival per sota de les seves possibilitats i expectatives, la setanta-cinquena edició de la Berlinale ha deixat, sens dubte, una pel·lícula extraordinària. Hong Sang-soo va arribar l’últim dia de les pel·lícules que entraven a competició oficial i la va tancar per la porta gran; una, de fet, que segurament encara no s’havia arribat a obrir durant la resta del festival (si és que alguns moments de genialitat d’El mensaje em perdonen l’expressió). El director manté amb genialitat allò de ser el més intel·ligent de sala, sense voler entrar en el perquè de les decisions artístiques del seu film durant la roda de premsa, com si tot fos a l’atzar. En el fons, tots sabem que ningú seria capaç de manipular-nos i retratar-nos com ho fa si no sabés què està fent.

Hong Sang-soo mai decep. És un d’aquells autors tan propis i singulars, d’un estil tan personal, que sempre saps que estàs davant d’una pel·lícula seva quan la veus. Mai ningú actua o parla com en les pel·lícules del sud-coreà, així com ningú fa d’una posada en escena tan hermètica una aproximació tan despullada de la realitat. En un festival de Berlín clarament marcat per l’absència d’enormes obres, What Does That Nature Say To You va ser, sens dubte, la més confortant de les sorpreses, un altre títol que ens acosta als dualismes, secrets i màscares que sempre han marcat la filmografia del director, jugant encara més amb la subtilesa que en altres ocasions.

Sempre polèmic, sempre dissident, sempre al marge, com els seus protagonistes, Eduardo Casanova s’ha convertit en el gran rostre de l’actual altre cinema espanyol. Algú que ha construït un viatge intel·ligentíssim a través de Pieles, La Piedad i, ara, Al margen. Després de la seva presentació a l’Atlántida Film Fest, el film s’estrena a Filmin sense passar per les sales.

Autor de la cloenda d’aquest festival de Sitges, Alexandre Aja presenta ja a les sales la seva nova pel·lícula. Nunca te sueltes és un conte de terror d’uns nens que conviuen amb la seva mare, abandonats en una casa enmig d’un bosc i que sols poden sortir lligats d’una corda que els connecti amb la casa per poder afrontar la pandèmia d’uns morts que sols pot veure la mare. La pel·lícula parla del poder dels lligams, trencar amb aquests, les relacions maternofilials sobreprotectores i la presa de consciència pròpia.

Rodrigo Cortés és, sens dubte, un dels directors espanyols més intel·ligents del moment, algú conscient de tot el que fa i diu. Sempre és un plaer escoltar-lo des d’aquesta elegància i lèxic bregat, disposat a desglossar i entregar la seva nova pel·lícula. Escape, produïda per Martin Scorsese, es va estrenar aquest passat dijous a les sales, mostrant-se com un acte de valentia davant la singularitat de la seva identitat. Adaptant el llibre homònim d’Enrique Rubio, un Mario Casas impenetrable és N, un home amb Asperger que decideix anar contra totes les corrents, contra tot allò que la societat li vol atorgar, totes les comoditats i drets, fins i tot volent arribar a la presó, segurament perquè, en el fons, és una societat que sempre l’ha oblidat.

Després del seu pas pel festival de Sant Sebastià, El llanto, catapultada a ser una de les pel·lícules espanyoles de l'any, va arribar a Sitges, el festival que més podria exaltar el seu gènere. El film, que va guanyar la Concha de Plata a la millor direcció, és una història de terror intergeneracional, omnipresent i infinita, narrada sota tres pilars femenins totèmics. Parla d'una persecució a la dona i la negació social d'aquesta, que sempre s'hereta.

Des que Daniela Forever es va projectar per primera vegada a Sitges que ja es va regirar tot el festival. La nova pel·lícula de Nacho Vigalondo, qui va explicar, entre bromes, que encara no sabia si considerar-se director de cinema, i menys quan va estar a punt de deixar-ho, gira al voltant d’una parella quan ella mor. Un revolucionari mètode per controlar els somnis permetrà al nostre protagonista retrobar-s’hi, recordar i explorar en allò que va perdre.

Sens dubte, Bodegón con fantasmas va ser una de les grans sorpreses del festival de Sitges. Competint a competició oficial, és l’òpera prima d’Enrique Buleo, un home que desprèn adoració absoluta per la comèdia, el cinema fantàstic i que, al seu torn, no amaga cap de les seves preguntes o incerteses. El film és un conjunt de 5 petites històries en un poble manxec, dialogant sobre com els seus habitants conviuen amb els fantasmes, el passat, les sensacions de solitud i la mort...

Guanyadora del premi del públic i a millor fotografia al recent festival de Sitges, Strange Darling és un dels grans títols que vam poder veure. Resulta una llàstima la petita distribució a sales concretes perquè és d’aquells casos on el thriller d’autor es retroba amb el sentit més lúdic de l’entreteniment intel·ligent. Una pel·lícula on res ni ningú és el que sembla i que aprofita el seu joc narratiu per alternar els capítols per oferir un dels grans viatges d’aquest any.

Cuando cae el otoño va ser una de les grans apostes per emportar-se la Concha de Oro del festival de Sant Sebastià. El film de François Ozon, és un relat intergeneracional, on tots els seus personatges tenen inseguretats i pecats, tots tenen secrets i traumes que ens els fan entendre.

El nou film de François Ozon, Cuando cae el otoño, va ser una de les sensacions del festival de Sant Sebastià. El director francès ja va guanyar la Concha d’Or amb A la casa, i ara s’ha emportat el Premi del Jurat al millor guió. En aquesta pel·lícua, Ozon construeix un relat intergeneracional, on tots els seus personatges tenen inseguretats i pecats, tots tenen secrets i traumes que ens els fan entendre.

Michael Fetter Nathansky ja havia estat a Sant Sebastià. Va guanyar-hi l’any passat el WIP Europa amb Mannequins i ara hi presenta Every You Every Me, un drama amb to fantasiós i surrealista on es tracta el desamor d’una parella, sempre des del punt de vista d’ella, mentre que el rostre d’ell mai és el mateix.