Feia anys que no se celebrava una cerimònia dels Oscar on tot fos tan obvi abans de començar; totes les apostes situaven a la pel·lícula de Christopher Nolan com la gran guanyadora i així ha sigut, igual que pràcticament amb la resta de categories on Oppenheimer no era principal candidata.
Llums, vestits llampants i elegants, glamur... Tota la pompositat possible que Hollywood pot simbolitzar va ser present al Dolby Theater en una gala conduïda per Jimmy Kimmel i tan poc sorprenent en els guanyadors com en l’espectacle. Ja fa anys que la falta de grans números musicals i moments emblemàtics d’empoderadors discursos socials i polítics la fan una jornada avorrida i freda, intranscendent. Va haver de venir un ja immortal Ryan Gosling, amb ulleres de sol, vestit de rosa i ple de brilli-brilli, a cantar l’I’m Just Ken per salvar-la i entregar un ja moment icònic al què sols ens podem rendir i gaudir.
Ryan Gosling cantant I'm Just Ken a la cerimònia dels Oscar. // ABC - YouTube
Oppenheimer i el reconeixement a Nolan
Poques han sigut les categories on l’aclamada pel·lícula de Nolan fos favorita i no guanyés. Millor pel·lícula, director, actor protagonista, actor secundari, fotografia, muntatge i banda sonora. 7 són els premis que la situen com a la pel·lícula del 2023, per molt que Barbie fos la més taquillera. És el mateix nombre de premis que va rebre l’anterior Everything Everywhere All at Once dels Daniels, però també el mateix que les eternes Lawrence of Arabia de Lean o Schindler’s List de Spielberg.
El director estatunidenc pràcticament sempre ha sigut elogiat pel gran públic, convergint entreteniment amb cinema d’autor. El que per l’audiència és senyal d’un dels grans intel·lectuals cinematogràfics del segle, amb narratives carregades de girs de guió, protagonistes masculins enfonsats i espectacularitat visual, és el mateix pel que part de la crítica i la mal anomenada cinefília el converteix en pràcticament un enemic, algú capaç de captar tota l’atenció del públic amb les seves personals manipulacions. Sempre el perseguirà ser qui popularitzà amb to més fosc i madur el cinema de superherois en la darrera dècada, així com sobrecarregar d’estímuls els seus relats. D’aquesta forma, els que ens situem al centre de la qüestió, adorant Memento, The Dark Knight i Dunkirk, acceptant Inception i Interstellar i detractant The Dark Knight Rises i Tenet, hem considerat que estava sobrevalorat pel públic popular i infravalorat acadèmicament. Ha hagut d’arribar amb Oppenheimer, contingut d’una forma molt més clàssica, però sense oblidar tots els senyals que el caracteritzen, per rebre el reconeixement que tant temps porta mereixent.
Cillian Murphy guanyant l'Oscar com a millor actor principal per Oppenheimer. // El Mundo
Poor Things, The Zone of Interest i la resta de films
La irreverent obra de Lanthimos, principal rival de Nolan durant la gala, se situa com a segona guanyadora amb 4 estatuetes, 3 tècniques, prenent-li alguna possible a Barbie, i la d’una sorpresa Emma Stone. No hi ha marge al dubte pel reconeixement de la seva actuació, una entrega desbordant i enèrgica de tot el que es pot fer amb el cos. Tanmateix, la seva sorpresa ve del favoritisme que acumulava Lily Gladstone per Killers of the Flower Moon, tornant, de nou, una pel·lícula de Scorsese amb les mans buides a casa. A hores d’ara, el mestre italo-americà no necessita més premis per ja ser considerat un dels grans genis del llenguatge cinematogràfic, i sí, el seu nou film podria ser millor que tota la resta de nominats. No obstant això, Scorsese es mereix molt abans que premis Oscar, l’aplaudiment generat per Bong Joon Ho a la gala del 2020.
Emma Stone guanyant el premi a millor actriu principal per Poor Things. // AP
La producció britànica i en alemany The Zone of Interest, d’un reivindicatiu Jonathan Glazer, és la tercera més premiada amb dues estatuetes, impedint l’internacional a La sociedad de la nieve de Bayona i rebent, amb la singular i omnipresent proposta del film, el reconeixement merescudíssim al millor so, sempre de fons.
Pel que fa a la resta de guanyadores, l’actuació climàtica de Gosling no ha impedit que la seva companya Billie Eilish li doni l’únic Oscar a Barbie, amb la millor cançó original, l’emocional What I Was Made For?. American Fiction i Anatomy of a Fall (assenyalant el gravíssim error de l’acadèmia francesa amb aquesta última al no seleccionar-la com a representant) s’han emportat els premis a millor guió, adaptat i original, respectivament. The Holdovers, amb uns emocionats Paul Giamatti i Da’Vine Joy Randoplh, ha rebut el de millor actriu secundària per aquesta última.
També és molt digne de menció l’emoció que ha pogut simbolitzar per a certs sectors, sobretots als més devots del fantàstic i la ciència-ficció, tal com ha mostrat Guillermo del Toro a X, el premi de millors efectes visuals per a la japonesa Godzilla: Minus One. També al Japó ha arribat l’Oscar a millor pel·lícula d’animació per a The Boy and the Heron, el segon premi de l’Acadèmia al retornat geni Miyazaki, imposant-se sobre Spider-Man: Across the Spider-Verse.
Mentrestant, i junt amb el film majúscul de Scorsese, encara que incomparables a aquest, o al de Bayona, Past Lives, Maestro, May December, Nyad, Rustin, The Color Purple, Napoleon... retornen a casa sense cap premi.
Jonathan Glazer ha recordat al poble palestí durant el discurs per l'Oscar a millor pel·lícula internacional, The Zone of Interest. // elDiario.es
El que no arriba als Oscar
Al llarg d’aquests dies hi ha hagut molt debat sobre la importància artística d’aquests premis. Mentre que pels sectors més europeus i d’autoria marcada són molt més importants els premis atorgats per festivals com la Palma d’Or a Canes, és indubtable que al gran públic li interessa molt més allà on es premien les pel·lícules mitjanament més convencionals i accessibles a tot arreu.
És d’aquesta forma com propostes tan personals com Cerrar los ojos de Víctor Erice, possiblement la millor obra del darrer any, i Fallen Leaves de Kaurismäki, a les portes de la nominació internacional, films encara més petits, però igual de potents, com Creatura d’Elena Martín o propostes tan úniques com Cuando aceche la maldad de Rugna i Riddle of Fire de Razooli es queden lluny d’aquestes gales i reconeixements, però tampoc els necessiten. El seu públic és i ha de ser un altre, segurament molt més exigent artísticament, però fidel a totes les intencions que se li proposin.
Christopher Nolan, clar guanyador de la nit, acceptant l'Oscar com a millor director per Oppenheimer. // AFP
Añadir comentario
Comentarios