La passada setmana, el cinema Floridablanca de Barcelona va projectar Blau, Blanc i Vermell, celebrant el trentè aniversari d’una d'aquelles perles que, de molt tant en tant, el cinema decideix regalar i fer-te sentir no ser-ne digne de poder-les merèixer. La trilogia de Krzysztof Kieslowski, director polonès, suposa la bandera francesa en el seu conjunt i ha esdevingut tot un altar al qual la cinefília pot adorar, experimentant un viatge transcendentalment emocional que creua vida i mort, amor i odi, comèdia i drama i enllaça tot d’individus condemnats a la corrupció sistemàtica d’aquest món i que trobaran en els altres una mínima esperança o sensibilitat a la qual aferrar-se per estimar.
Krzysztof Kieslowski durant el rodatge de Tres colors: Blau. // MK2 Productions
La trilogia dels Tres Colors va ser el gran testimoni que Kieslowski ens va deixar abans de morir, ja farà vint-i-vuit anys, com si d'un últim gest grandiloqüent d’un dels seus personatges es tractés. Amb una lírica pràcticament impossible, el director polonès és dels pocs, junt amb Wong Kar Wai, Ryûsuke Hamaguchi o Víctor Erice, que podia permetre’s decidir a retratar la vida mateixa, amb totes les seves injustícies i complexitats, sense caure en els fàcils excessos melodramàtics i de pretensions. En el seu cinema es teixeix un tens fil per on circulen tots els seus personatges, humanitzant-se sense vergonyes amb les més pures de les emocions, pràcticament sempre a punt de caure en el sensacionalisme i sempre, això sí, mantenint-s’hi just al costat, en aquell breu marge per a la fisicitat de l’existencialisme.
1. Tres colors: Blau | Trois couleurs: Bleu
Llibertat
En un accident de cotxe, Julie perd el seu marit Patrice, un prestigiós compositor, i la seva filla Anna. En recuperar-se de les lesions, decideix començar una nova vida, independent, solitària i anònima, allunyada dels privilegis que abans gaudia. Olivier, l'ajudant de Patrice, intenta treure-la del seu aïllament. Ell n'està enamorat des de fa molts anys i acaba convencent-la perquè acabi el «Concert per a Europa», una ambiciosa obra inacabada de Patrice.
Un noi descansa a la gespa; al costat, un monopatí; de cop, un cotxe s’estavella contra un arbre; el noi corre, monopatí en mà, i el llança pels aires. Així començava la trilogia de Kieslowski, amb la més tràgica de les tres pel·lícules. De fet, en el seu moment, el crític Roger Ebert les va definir com un “anti” tot allò que poguessin suposar. Així, Blau és una antitragèdia. Des del seu principi ja demostra la profunditat del viatge, un on ens alliberem d’eines i mitjans, fins i tot quan poden semblar més útils, per acceptar totalment i abraçar allò carnal, humà. La introspecció de Kieslowski és abismal, mai jutjant els seus personatges imperfectes, sinó trobant bellesa en els detalls rere aquestes imperfeccions.
El blau és el color de la tristesa, fredor i melancolia, però també el de la calma, lleialtat i estabilitat. Lligada al passat per la dimensió de la figura del seu marit, Julie s’aïlla com a individu en el principi del seu viatge, negant la companyia de qualsevol altre. A mesura que avança, mentre l’acceptació de la tristesa li confereix estabilitat, descobreix més de la seva parella i deixa enrere el dolor del seu passat.
La força descomunal de Kieslowski quan la música clàssica esclata el poder de les emocions i els gestos i una presència estèticament imponent, amb el blau omnipresentment tenyint el fotograma, condueixen aquest relat impecable de diferents dones que es creuen i conviuen en un món devastat, però esperançador.
Juliette Binoche en un fotograma de Tres colors: Blau. // MK2 Productions
Juliette Binoche en un fotograma de Tres colors: Blau. // MK2 Productions
2. Tres colors: Blanc | Trois couleurs: Blanc
Igualtat
Karol estima profundament a Dominique, però ella l’abandona perquè ell pateix un problema d'impotència. Aleshores, decideix tornar, amb el seu amic Nikolai, a la seva Polònia natal.
La més desconeguda de les tres obres, segurament per la clàssica consideració que la comèdia sempre és inferior i menys important a la transcendència dramàtica. Tanmateix, és tan impressionant com qualsevol de les altres. Afegeixo, és més valenta. La comèdia sempre ha pogut retratar el mateix que qualsevol dels altres gèneres, però des de la irreverència, acceptant les desigualtats i injustícies del sistema, la perversió humana; el problema és que ha tendit a fer-ho des de la falta d’importància, des del passotisme. Aquí, doncs, tenim una anticomèdia.
El blanc és el color, més enllà de l’evident nòrdic, de la neteja, puresa, innocència i reflexió. Continuant amb el fil temàtic del lligam amb el passat, es podria considerar que Blanc narra sobre el poder dels orígens, de formar part d’un lloc i no saber-lo deixar enrere. Aquest és el motiu de la impotència de Karol, incapaç a França, però tot un semental a Polònia. No obstant això, també parla d’acceptar el desamor, la ruptura d’una relació tòxica.
L’anticomèdia es troba en l’enorme valor de cadascuna de les escenes, en l’abismal depressió dels seus personatges, malgrat que la forma de mostrar-ho sigui des del fatalisme i la fredor del nord-europeu. Per molts moments, un podria pensar que es troba mirant una pel·lícula de Kaurismäki, sols que molt més oberta a mostrar les emocions sobre les quals narra.
Julie Delpy en un fotograma de Tres colors: Blanc. // MK2 Productions
Zbigniew Zamachowski i Janusz Gajos en un fotograma de Tres colors: Blanc. // MK2 Productions
3. Tres colors: Vermell | Trois couleurs: Rouge
Fraternitat
Valentina, una jove estudiant que es guanya la vida com a model, salva la vida d'un gos atropellat per un cotxe. La recerca del seu amo la condueix a un jutge jubilat que té una obsessió estranya: escoltar les converses telefòniques dels seus veïns. Si abans l'espionatge telefònic formava part de la feina, ara s'ha convertit en un vici. A Valentina li desagrada la conducta de l'home, però no pot evitar anar-lo a veure.
Acabem, possiblement amb el més emblemàtic dels tres films. El rostre d’una preciosa Irène Jacob, de perfil, davant un fons vermell, ja s'ha convertit en una de les imatges més icòniques del recent cinema europeu. Vermell és una pel·lícula directament catapultada a una de les grans obres mestra de la història cinematogràfica. Una obra inclassificable, enorme, abastant tot el que se li acosta, una obra descomunalment trista, però també seductora i esperançadora, carismàticament divertida, revestida de thriller minimalista. Per tant, una antiromàntica.
El vermell és el color de la passió, la seducció, el poder, l’amor, la ira i la venjança. En aquesta pel·lícula, més enllà dels cameos d’actors de les prèvies obres, es reforça la idea d’identitats que es creuen, intercanviables, cícliques en un conjunt sotmès a les emocions més bàsiques i poderoses. Tot el que ressona a Vermell és emocionant i transcendental, enorme, grandiloqüent i etern. Vessa cinema per totes bandes. Per les mirades correspostes entre els protagonistes, pels diàlegs que callen… Tot transporta a un món poètic on reflectir-nos, on fluir i aspirar a una vida més justa.
L’energètica i juvenil Valentina conjuga amb el turmentat i experimentat jutge jubilat, cadascun permetent que l’altre pugui deixar enrere les relacions del seu passat i abraci les possibilitats del futur immediat.
Irène Jacob en un fotograma de Tres colors: Vermell. // MK2 Productions
Irène Jacob i Jean-Louis Trintignant en un fotograma de Tres colors: Vermell. // MK2 Productions
Añadir comentario
Comentarios