Dissabte passat s’apagaven les llums que es van encendre el dimecres 28 d’agost; es recollia la catifa vermella, es plegaven les parades i Venècia s’acomiadava d’una altra cerimònia del seu festival de cinema. Ens emportem a les espatlles un extens llistat d’obres a seguir de prop, clares candidates a alguns dels premis més importants de finals d’any. També alguns dels moments més icònics al voltant de les estrelles més emblemàtiques de Hollywood... El petó de Julianne Moore a la galta de Tilda Swinton, Brad Pitt i George Clooney ballant o Adrien Brody enfeinat a saludar a tots els seus seguidors.
Hi ha qui diu que ha sigut una gala més fluixeta que altres anys. També és cert que depèn de qui ho digui o a qui vulguem escoltar. Les grans decepcions per alguns són les majors sorpreses per altres. Ja se sap, és la llei de sempre. Poques veritats són absolutes i menys en el cinema, on opinió, eufòria i fanatisme es cruspeixen de ple els intents de criteri i objectivitat. A més, en una societat que cada vegada tendeix més als extrems, on tot és blanc i negre i els grisos es desdibuixen, tot són obres mestres o enormes fracassos, i això també pot ser aplicable a l’opinió d’un servidor quan es troba immers en el canibalisme físic i mental d’un festival. Segurament, vivint en el moment en què ens trobem, considerem que les pel·lícules estan obligades a prendre partit, políticament i artísticament, i qualsevol intent que es quedi a mig camí sembla fallit.
Brad Pitt i George Clooney durant la presentació de Wolfs. // Vittorio Zunino Celotto
Doncs bé... El festival, què tal? Obres mestres, enormes pel·lícules, convencionals i normaletes, fluixes i, directament, resultats estrepitosos. Com sempre, de tot. La línia general es trobaria dialogant amb les enormes pel·lícules; ara bé, entenent que es tracta d’un dels grans festivals de cinema, dels més exigents, i, sobretot, veient els exemples d’anys anteriors, unes quantes decepcions han perfilat l’experiència cap a un nivell relativament convencional.
Aclamació a Almodóvar
Lleó d’Or – Almodóvar, premiat amb la millor pel·lícula per The Room Next Door
17 minuts d’ovació dempeus i un Lleó d’Or que se’n va cap a Espanya. Ha costat 44 anys, deia el germà del director. A alguns, en assabentar-nos de la victòria del manxec, ens tornava el record d’aquella Penélope Cruz cridant “Pedro!” en donar-li l’Oscar per Todo sobre mi madre. D’això ja fa dues dècades, però Almodóvar, emocionat, retornava encara més al passat quan explicava què suposava per ell aquest reconeixement. Recordava els seus inicis, com li hauria servit llavors un premi com aquest i com el va marcar criar-se en plena dictadura franquista.
És impossible passar per alt que la seva primera obra en anglès sigui la primera a guanyar en un festival d’aquesta categoria; permeti o no arribar a més públic internacional, poc li caldria afegir a la carrera d’una absoluta llegenda, ja no sols pel cinema espanyol, sinó en general. La sala arrancava a aplaudir en aparèixer el nom de Pedro Almodóvar en pantalla i es trencava a plorar en començar els crèdits finals.
The Room Next Door està lluny de ser una de les grans pel·lícules d’Almodóvar, però pràcticament tots els directors d’avui dia firmarien haver-la fet. És irregular i costa d’arrencar; presenta els personatges amb excessos explicatius i flashbacks massa artificiosos, ultrateatrals. Ara bé, a mesura que avança guanya un poder dramàtic demolidor; no s’acaba d’alliberar d’aquesta identitat de relat, de ficció autoconscient i impostada, però el joc de mirades, rostres que es combinen en el pla i clares declaracions polítiques sobre una societat canviant i reaccionària, que desafia la llibertat que abraçava el cinema d’Almodóvar als seus inicis, converteixen el film en una història que no podem fer més que rebre amb els braços oberts.
Almodóvar guanyant el Lleó d'Or. // GETTY IMAGES
Tots els premiats
Lleó de plata – Gran premi del jurat a Vermiglio
El reconeixement del jurat va anar a la nova pel·lícula de Maura Delpero, relat que destaca per la bellesa en retratar una família que viu en un remot poblat als Alps. A finals de la Segona Guerra Mundial, arriba un soldat desertor per alterar la vida dels protagonistes.
Lleó de plata – Millor director per Brady Corbet
La recepció de The Brutalist va ser pràcticament tan homogènia que gairebé tothom la considerava la gran pel·lícula del festival. No importava amb qui parlessis, entrevistessis o el dia que fos, tothom et preguntava per The Brutalist. Sembla una enorme injustícia no haver-se emportat el Lleó d’Or, però, segurament, ha pesat molt més l’enorme carrera d’un director a homenatjar. El més sorprenent de veure aquesta obra totèmica, molt més pròpia de les grans mostres de llibertat artística del Hollywood dels anys setanta, és l’edat del director. La pel·lícula, tan densa com sensorialment seductora, ens mostra un autor que ja es proclama com la gran sorpresa de l’any.
Brady Corbet amb Adrien Brody durant la presentació de The Brutalist. // Dave Benett
Coppa Volpi – Millor actriu per Nicole Kidman
L’actriu estatunidenca no va poder assistir al reconeixement per la seva interpretació de Babygirl i la veritat és que parlar de la nova pel·lícula d’Halina Reijn és parlar de la polèmica del festival. Hi ha qui sortia dient que era una obra a aplaudir i necessària, hi ha qui no la suportava... Començava aquest article reflexionant sobre el perill dels extrems actuals, però em permetré caure en la llibertat de les excepcions. Babygirl adopta el model de thriller eròtic dels anys noranta, però situant el plaer des del punt de vista femení. És una clara filla dels seus temps i sí, necessària, si no fos perquè la clara mirada sobre aquest plaer, per molt que l’autora sigui directora, és masculina. El nivell de manipulació sobre el personatge de Kidman i la ridiculesa com es construeixen els diàlegs fan d’aquest un thriller vergonyós i ni una Nicole Kidman entregada a la causa el pot rescatar.
Coppa Volpi – Millor actor per Vincent Lindon
Canviem totalment de to per parlar d’una pel·lícula que, si bé és relativament convencional i poc sorprenent, no es pot evitar sentir simpatia per ella. Jouer avec le feu és un drama francès que narra la desestructuració d’una família quan el fill gran s’endinsa en el moviment de l’extrema dreta reaccionària dels moviments immigrants. Per moments ens adonem que simplement es tracta d’un drama familiar entretingut, però la necessitat del seu missatge la fan totalment imprescindible. I sí, Vincent Lindon està totèmic, d’aplaudir com se’l va aplaudir. És interessant comparar-lo amb els joves actors que l’envolten i observar com a la seva veterania sols li cal un mínim gest o una mirada per expressar tot el que el personatge pensa o sent.
Vincent Lindon amb la Coppa Volpi. // GETTY IMAGES
Millor guió per Ainda Estou Aqui
La pel·lícula brasilera va suposar una de les grans sorpreses del festival. A diferència de Jouer avec le feu no només podem remarcar la seva necessitat, aquí una família que pateix la persecució policial als membres de l’esquerra als anys setanta, sinó que la solidesa i fermesa amb com s’escriu i es dirigeix la converteix en un dels grans films de l’any. Pateix la voluntat de mantenir-se fidel a la realitat i explicar tot el que la família va viure, amb salts temporals cap a una actualitat que permeten tancar l’obra en una suposada responsabilitat amb aquesta realitat. Tanmateix, quan més funciona és en la seva presentació i el seu cos central, tant en la dissecció d’una família que conviu amb una societat amenaçant, com quan aquesta engoleix els protagonistes.
Premi especial del jurat - April
L’altre reconeixement del jurat va desplaçar-se fins a Geòrgia. Dea Kulumbegashvili ja havia sorprès enormement amb Beginning, amb què va guanyar el festival de Sant Sebastià. Aquí, continua explorant la complexitat de la feminitat en una societat que manté arrels amenaçants. Segueix una doctora especialitzada en parts que, clandestinament, ajuda a avortar als poblats. És una relectura del mite de l’home que juga a ser Déu, que té poder sobre la vida i la mort, sols que ara és una dona i segueix la seva ètica. La càmera de la georgiana és tan penetrant com respectuosa, aïllant l’acció i els personatges en un espai que incrementen el valor categòric dels fets.
Dea Kulumbegashvili guanyant el Premi especial del jurat per April. GETTY IMAGES
Premi Marcello Mastroianni – Millor actor o actriu jove per Paul Kircher
Leurs enfants après eux és un estranyíssim drama. Camí a ser totalment convencional, avança com un coming-of-age on el protagonista descobreix el seu primer amor, té conflictes amb altres joves, discuteix amb la seva mare, pateix d’un pare alcohòlic... Ara bé, la convergència del cinema francès amb una brutal, encara que tòpica, playlist del rock dels vuitanta estatunidencs, i l’ús de la violència sense por, fan d’aquesta una experiència entretinguda i destacable (per molt que irregular). Segurament, el més destacable són la valentia i ambició de la proposta i la interpretació d’un Paul Kirscher que ho dona tot per sostenir la història.
La resta, merescuts reconeixements i algunes decepcions
Entre tota la resta d’obres encara no mencionades, n’hi ha algunes que destaquen per mèrits propis. The Order de Justin Kurzel, per exemple, és un despietat i fosc thriller que no escatima en violència ni mala gaita; un impressionant i físic Jude Law és un policia que investiga un grup de nazis dels Estats Units profunds que encadenen tot d’actes terroristes.
Los años nuevos és la nova sèrie de Movistar+ i amb Rodrigo Sorogoyen al capdavant, sent, sens dubte, la millor obra televisiva del festival (a destacar també la irregular, però impressionant, Disclaimer d’Alfonso Cuarón). Segueix la vida d’una parella al llarg de déu anys en déu episodis, cadascun concebut com una petita pel·lícula única, i apel·lant a l’emoció del realisme de Richard Linklater.
També han suposat grans sorpreses El Jockey de Luis Ortega, un estilísticament seductor melodrama que convergeix amb l’onirisme, Apocalypse in the Tropics, el documental on Petra Costa narra amb unes imatges impactants l’actualitat política del Brasil i Beetlejuice Beetlejuice, pel·lícula inaugural del festival i ja present a les sales de cinema d’arreu, suposant un retorn a l’essència original de Tim Burton.
Pel que fa a les decepcions... Doncs vaja, Maria i Joker: Folie à Deux. És innegable el seu cartell i que la seva experiència no seria tal si no fos per les obres anteriors; però una és una repetició dels mals tics de prèvies pel·lícules sense els encerts d’elles (Angelina Jolie excedint-se com a diva) i l’altra és una reivindicable innovació formal en una superproducció, però que no aporta res de nou en la complexitat que podia haver-hi rere el film previ de Todd Phillips.
Tim Burton i l'elenc de Beetlejuice Beetlejuice a la presentació del film. // Stephane Cardinale
Maleta i cap a casa
Poques hores de son, molta calor i molt mal d’esquena. Ara bé, un festival de cinema. L’experiència, malgrat tots els seus inconvenients, ha sigut un conte ple de passió. Segurament, sense aquesta tampoc es podrien viure les aventures. Això és tot, una abraçada molt gran, que d’aquí molt poc en vindran més, d’aventures.
Añadir comentario
Comentarios