Anàlisi del clímax d’'Apocalypse Now' | La mort del general Kurtz

Seguit de plans de la festivitat de la tribu, Marlon Brando endinsant-se en el temple i arrenca l’escena.

1. Pla detall en què se’ns presenta on comença la nova escena. Fosc, ple d’ombres nocturnes, amb el vaixell ocupant la gran major part del pla, però tendit a un cantó (el mateix on després apareixerà Willard), per no tendir a la simetria. De fons, es veu la boira groguenca de l’infern, el destí del nostre protagonista.

2. Pla general on apareix Willard (també des de l’esquerra), recargolant-se fins ensenyar-nos el rostre. El pla és fosc, sens dubte, amb una fina llum que impacta en ell perquè l’identifiquem. Quan comença a moure’s, apareix i desapareix, com ja ho hauria fet abans Marlon Brando en els seus monòlegs. Com si llegíssim, Willard es mou d’esquerra a dreta, mentre que la càmera el segueix amb un travelling

3. Pla panoràmic que mostra on mira Willard, allà on es dirigeix. El pes de la imatge recau en una escultura erecta i situada al cantó dret i amunt, tot contraposat d’on es movia Willard en el pla. La boira que apareixia al primer pla, rere el vaixell, ara guanya presència, rere l’estàtua, entre el misteri i allò tenebrós, com si les portes de l’infern ens cridessin. L'escenari que ens planteja Coppola no s'allunya de la novel·la gòtica, on el misteri del desconegut és capaç de seduir i atraure víctimes a punt de corrompre's.

4. Tornem a Willard, mirant d’esquerra a dreta, connectant el pes d’un pla al de l’altre, amb tota la cara tenyida del groc de la ciutat on es dirigeix. Salta a l’aigua.

5. Pla americà on continuem veient els rituals de la tribu, aquí ja preparant el sacrifici que veurem a continuació. Tal com passava amb el pla de l’escultura, el pes recau a la dreta del pla, guanyant presència allò que interessa. De nou, la imatge és plena d’ombres i llums càlides al front (augmentant la tensió de l’escena amb els rostres de les escultures de vaques de l’esquerra), mentre que la boira omple el fons.

6. Primer pla, icònic de la pel·lícula, amb Willard sorgint de l’aigua, ja totalment infernal, que s’omplirà de boira quan els llamps il·luminin la imatge mentre se’ns continua descobrint la cara d’un protagonista renascut (la metàfora és clara amb ell sorgint de l’aigua com si d’un ventre de l’apocalipsi es tractés); ja no és el mateix Willard, atemorit per la crueltat de l’escenari, ple de dubtes; ara, amb el rostre fosc, està decidit a la seva metamorfosi, a complir la missió que l’arrossega tota la pel·lícula. És el primer cop en aquesta escena que la càmera s’acosta tan a Willard... O al contrari, la primera vegada que Willard, dominant, s’acosta tant a nosaltres.

7. Coppola construeix un escenari psicodèlic, mai oblidant res del que hi passa, mentre ressona el clímax del The End de The Doors, que també omplia la imatge de la presentació de la pel·lícula. Ara, tornem a la preparació del sacrifici amb un pla general que, amb el pes visual a la dreta, es mostra com lliguen l’animal, ja amb més ombres que llums.

8. Apareix Kurtz, rei de l’infern, de l’apocalipsi, mestre de cerimònies, el pare a matar. En pla general, fosc, a contrallum, sols il·luminat per la llum fora de camp, se’n torna a les flames del seu temple. A recitar? A esperar el seu fill?

9. Ha arribat l’hora. El fill ha acceptat el seu destí i s’ha endinsat de ple a la foscor d’aquest. A fora, en la profunditat d’aquest pla general, la festivitat, la bogeria, receptora de tota la il·luminació, mentre que dona l’esquena a un protagonista que està apunt de tancar el seu arc, un Odisseu que culminarà la seva odissea selvàtica i salvatge. Willard, amb plans molt més allargats en el temps que la resta (com quan sorgia de l’aigua), domina descomunalment el pla, primer reflexiu, ajupit, després s’aixeca empoderat per la llum dels llamps que l’il·luminen entre les ombres que l’han consumit. Contrari al moviment que feia al vaixell, es mou al revés de com llegim, de dreta a esquerra, com si hagués de trencar amb el correcte pel seu triomf.

10. Àgil, s’amaga entre les ombres per continuar avançant, mentre que la càmera el segueix, mai deixant de ser un pla general, amb un lleuger moviment cap a l’esquerra. De fons, veiem un soldat. Willard es troba entre el mestre de cerimònies i la cerimònia mateixa, i ell, mentrestant, entremig, en la foscor que l’aïlla de tot.

11. Pla general llarg d’un dels guerrers del temple. Amb ell al centre, Coppola sols il·lumina part del cantó esquerra, mentre que el dret, el de major pes visual, es manté a les fosques; justament d’allà, d’entre les ombres, apareixerà Willard, per l’esquena, i li tallarà el coll, emportant-se’l amb ell a la foscor, com un soldat fantasmal que arrasa amb tot allò que troba.

12. Primer pla d’una noia de la tribu, expectant del (doble)sacrifici. El seu rostre, enfortit pel pes visual, es troba al cantó dret, mirant cap a la resta del pla, il·luminat per les flames de la festa, malgrat tapar-se contínuament per les ombres de la resta.

13. Coppola va obrint fronts narratius, tots ells preparant per complementar-se uns als altres. Aquí, un pla detall de l’arma que es farà servir per la matança, un enorme matxet que es filtra pel fons, d’esquerra a dreta, com si de la mirada de la noia prèvia es tractés (connectant els dos plans, que la direcció de la mirada i del matxet siguin les mateixes permet no creure que un anirà contra l’altre).

14. Pla mig de Willard, directament a les fosques, deixant a l’esquena la llum. El personatge es dirigeix de dreta a esquerra, com ja havia estat fent en els últims plans, travessant les ombres i mostrant la penetrant mirada de Martin Sheen, corromput per la crueltat.

15. La càmera s’acosta amb un travelling a Kurtz (quedant-se en un pla general mig) també a les foques i deixant de banda tota la il·luminació del seu temple. Kurtz i Willard ja són dues ànimes perdudes en la bogeria. El general comença a llegir a micròfon. Pràcticament al centre, el pla es veu compensat per l’enorme pes de la foscor de l’esquerra.

16. Pla mig llarg de la jove, acostant, de nou, d’esquerra a dreta, permetent a Coppola construir la tensió amb plans cada vegada més tancats i mantenint la narració des de diferents espais. Aquí, ella, que és el gran punt del pla, pràcticament no té espai, creuant entre siluetes i columnes, apunt de presenciar, com tota la resta d’espectadors, la culminació del viatge.

17. Coppola continua tancant els plans i és el primer cop que Willard apareix en aquesta escena amb un pla mig curt en un espai tan obert, amb tant pes i tanta presència. Al centre, la reafirmació en la seva mirada és d’(anti)heroi total, entre la cara pintada i les llums i ombres barallant-se per dominar l’espai.

18. Del Willard més il·luminat (malgrat la foscor en la seva decisió) al Kurtz més fosc. El pla mig curt encapsula a Brando en una imatge on, amb el moviment del cos, és d’absoluta vulnerabilitat. Malgrat trobar-se al centre, les mirades de Willard i Kurtz encaixen perfectament en les línies visuals.

19. Tornem a Willard, que continua dirigint-se cap a l’esquerra, el cantó de Kurtz. El contra-picat amb què el grava Coppola fa que no sigui la foscor vulnerable de Kurtz, sinó una de violència i amenaça desmesurada, de domini poderós.

20. Kurtz de nou, ple de desconcert. Cada vegada, els plans d’aquestes mirades duren menys, accelerant la tensió.

21. I, finalment, Willard de nou. Ple de foscor, en homenatge clar al Psicosis de Hitchcock, aixeca el braç i ataca a la seva contraposició.

22. De cop, just en el moment de l’impacte, pla panoràmic de l’altra matança. El pes principal, el de l’animal, recau en el centre. Coppola, per no caure en el previsible que és mostrar directament la mort de Kurtz, fa ús del muntatge soviètic, com ja ho feia Kubrick al principi de 2001. No sols evita mostrar la violència fàcil, sinó que la suggereix, sent doblement violent: tant des de la imatge com des de les nostres ments.

23. Tall just en el moment de l’impacte i tornem a presenciar-lo, ara de més a prop, des d’un pla mig. L’impacte visual dels fotogrames és brutal, no hi ha espai per respirar, el pla està barrocament ple, molt més il·luminat i directe que en les aparicions de Willard i Kurtz.

24. Tall i tercer impacte. O més ben dit, tercera repetició d’aquest. Triplement violent. Ara, amb aquest pla entre el gran llarg i l’americà, la violència de la situació és innegable. Per encabir-hi l’animal i l’executor, és el primer dels tres cops que l’animal se situa en una banda, la dreta, la de més pes, i l’individu a l’altra. A més, Coppola alenteix la imatge per incrementar-ne la potència.

25. Kurtz cau a terra en un picat total, un cenital en pla mig que el despulla, indefens, tort en la imatge, de mig rostre il·luminat i altre mig enfosquit.

26. Pla invers, el contrapicat de Willard; un pla mig llarg, feroç en el seu gest de colpeig. La seva posició a contrallum realça la seva presència.

27. Kurtz s’escapa des del mateix pla d’abans.

28. Tornem a Willard i a la seva agressivitat.

29. Pla detall de l’impacte de l’arma de Willard contra una superfície. Es mantenen les orientacions en tot moment: Willard colpejava de dreta a esquerra i així és també en aquest pla.

30. Primer pla de Kurtz, la càmera el segueix en un travelling horitzontal, d’esquerra a dreta (al revés de com colpejava Willard), i ara se situa a la dreta del nostre protagonista, ocupant, finament, la banda dreta del pla.

31. Primer pla de Willard, ara des de l’esquerra, des de la foscor, però il·luminat lleugerament, amb un pes en el pla major al previ de Kurtz (segurament per estar mostrant part del rostre). Colpeja al general.

32. Pla mig on es mostra a Willard, continuant a l’esquerra. Tota la resta és foscor. Apareix el cap de Kurtz, ferit, incapaç d’aixecar la mirada. S’estableix paral·lelisme amb quan Kurtz tenia atrapat a Willard amb la seva arribada a la ciutat, però ara ha perdut tot el poder, ja no controla res i la foscor que l’atrapa i aïlla és demencial. Willard torna a atacar.

33. Willard treu el matxet i el torna a clavar al personatge de Brando. Es mou d’una banda a l’altra del primer pla, de l’ombra a la llum; la imatge és seva.

34. Primer pla de Kurtz patint de dolor, ple de sang, és incapaç de moure’s, la càmera l’engoleix.

35. Willard continua rematant-lo, d’esquerra a dreta. Ha guanyat.

36. Pla detall del coll de l’animal, travessat del tot i caient a terra, derrotat.

37. L’animal cau i Kurtz també, en un pla mig que l’ataca, contempla el seu final.

38. Pla detall de la festivitat; cop a cop, la bèstia ha mort.

39. Willard contempla la seva obra en un pla mig on la càmera no s’acosta a ell, sinó ell a la càmera. De la foscor, s’apropa a la llum, però el seu rostre està lluny de ser victoriós. Al contrari, ens romeu per dins i ens expressa tot el desconcert edípic del fill que mata al pare i és convertit en aquest.

40. Gran primer pla de l’últim alè de Kurtz.

41. La contraposició, gran primer pla de Willard, molt més consumit per la foscor. Veient-lo, qualsevol diria que l’alleugeriment l’ha viscut Kurtz. En el fons, sap que Willard mai podrà oblidar el que ha experimentat. El clímax d'Apocalypse Now és el d'una història de vampirs, retornant al conte gòtic, d'una bogeria que consumeix i parasita les seves víctimes.

42. Pla detall de la mà de Kurtz, apuntant a Willard, l'hereu de l'apocalipsi. Final.