En el que ha tornat a ser una altra nit per nosaltres on, en molts moments, batallar contra la son i la durada de la cerimònia, almenys fins que apareixen els premis més importants de la gala, el triomf somiat s’ha anat coent a foc lent per Sean Baker i la seva Anora. Feia temps que no ens trobàvem amb una vetllada tan disputada i oberta a diferents possibilitats; de fet, Baker reaccionava amb sorpresa absoluta cada vegada el nom de la seva pel·lícula era mencionat com a guanyador. Ni ell s’imaginava una glòria tan absoluta.
Competicions a part (val a dir que portades amb de la forma més sana entre els tres grans candidats, tots ells desbordant passió pel cinema i les obres dels altres), la gala només ha aprofitat algunes de les polèmiques per fer-ne un sol acudit en una ocasió i deixar-les de banda, traient importància a tot el soroll de fons que s’havia anat formant les últimes setmanes.
Desbordant comèdia en un principi destacable, la conducció de Conan O’ Brien no s’ha diferenciat tant de la de Kimmel dels últims anys, entre neutre per no allargar-se i indiferent per no sorprendre, però tampoc per no mullar-se en excessos políticament.
Sean Baker, triomfador de la cerimònia. // Frederic J. Brown
Triple front obert
Si bé és cert que l’any passat tothom donava per suposat que Nolan s’emportaria l’Oscar per Oppenheimer, en aquesta ocasió hi havia tres grans candidates a proclamar-se guanyadores. Després de tot el soroll generat amb Emilia Pérez, The Brutalist es convertia en la principal candidata; tanmateix, la polèmica del seu ús d’intel·ligència artificial i l’hermetisme del descomunal projecte de Corbet feien d’Anora i Cónclave les altres grans favorites. Cada una de les pel·lícules tenia la seva lluita identitària, suposant una aposta des de la indústria.
The Brutalist era el retorn a una forma grandiloqüent de fer i entendre el cinema, des d’una autoria avantguardista monumental; Anora era la llibertat i irreverència del cinema independent; Cónclave, el cinema espectacular, el film d’autor estatunidenc que creix dins el seu efectisme.
Emportant-se Anora i Cónclave els premis a millors guions, tot seguia el pressuposat. La clau era cap on decantés millor direcció. El lògic podria haver sigut que l’Acadèmia reconegués l’ambició de Corbet i, donant-li la direcció, obrís la triple competitivitat per a la pel·lícula. Tot es va anar tensionant quan The Brutalist va rebre consecutivament els premis a millor fotografia i banda sonora, sumant-hi després el d’Adrien Brody per la seva dedicació absoluta com a millor actor (sobrepassant a Ralph Fiennes i un Timothée Chalamet que podria haver sigut la sorpresa, especialment per una A Complete Unknown que se’n torna amb les mans buides). Però era l’any d’Anora.
Adrien Brody va suposar un dels discursos més emotius de la nit. // Oscar
L’èxit de Sean Baker
Res del que ha passat fa unes hores s’entén sense l’ampliació de membres de l’Acadèmia. La diversitat en el vot ha permès escoltar altres formes de fer cinema que abans restaven en la perifèria, des dels festivals i els films internacionals (ho demostra el premi al thriller brasiler Aún estoy aquí, però com també ho van aconseguir en el seu moment les asiàtiques Drive My Car i Parásitos). Segurament, això també explica l'enorme cartell de nominades en comparació a altres anys. Baker, que prové del cinema independent, ja havia acumulat pressupost en les seves anteriors obres per estilitzar les desconstruccions del somni americà en els seus projectes i, de fet, ja havia arribat, de forma dissimulada, a cerimònies passades.
Anora és una pel·lícula que es transforma, muta entre la comèdia novaiorquesa més accelerada, el deliri de l’herència del cinema mut i el drama desolador d’ànimes perdudes en una societat que les ha abandonat, de cors trencats que han oblidat d’estimar entre tants estímuls. Baker construeix un film total, que ens atrapa des de l’humor per abraçar-nos i rebentar-nos per complet quan ja confiem en ell, per filtrar-se en el nostre interior i manipular-nos per complet. Els reconeixements a muntatge, guió original, direcció, actriu protagonista (Mikey Madison passant per davant de la favorita Demi Moore) i pel·lícula no són sols el reconeixement a una pel·lícula increïble, sinó també a una llibertat de fer cinema i de buscar noves històries, sobretot en un moment en què, ni la indústria confia en elles ni la gent les defensa en les sales.
Mikey Madison durant el discurs a un dels premis sorpresa de la gala. // EFE
On queda tot el soroll d’Emilia Pérez
Tot pintava ser l’any d’Audiard, Netflix i Emilia Pérez, fent gala de les lluites de les minories del film, especialment la del col·lectiu trans. Ara bé, els polèmics tweets de Karla Sofía Gascón, declaracions del director i crítiques a la seva mirada europeista sobre Mèxic la van desbancar per complet, sols mantenint-se el favoritisme (i, efectivament, han guanyat) de Zoe Saldaña (quan ella desapareix, el film es desmunta) i la cançó d’El mal (també cantada per Saldaña); és a dir, res de l’actriu espanyola, que ni va aparèixer per la catifa vermella i que sols va protagonitzar la cerimònia quan el presentador va dedicar un minut a tot el que havia passat per treure’s ja el tema de sobre (tampoc semblava fer-li molta gràcia l’acudit d’O’ Brien, que li deia que si feia algun tweet sobre la gala i mencionava al presentador, ell es deia Jimmy Kimmel; enorme). Netflix haurà de continuar esperant.
Una emocionadíssima Zoe Saldaña accepta el premi a millor actriu secundària. // AFP
Añadir comentario
Comentarios