El director basc ja va passar per Canes amb la seva nova pel·lícula, Robot Dreams, ara estrenada i aclamada al Festival Fantàstic de Sitges.
En un exercici d’enorme maduresa, Berger adaptada la novel·la gràfica de Sara Baron, on la relació d’un robot i un gos és la clau per endinsar-se en l’amistat, el dol de la ruptura, l’acceptació del temps i el com ens movem en la contínua dinàmica urbana.
Com estàs vivint tots aquests dies entre l’estrena, el festival...?
És la meva primera vegada a Sitges. Era una funció realment important perquè era la nostra estrena. L’estrena de ‘Robot Dreams’. Canes és Canes... Però aquest és el nostre públic, estem pensant en vosaltres i més en un públic com el de Sitges. Totes les meves pel·lícules són faules fantàstiques. La meva primera pel·lícula, ‘Mama’, era un gore còmic. L’estrany és que no hi hagués estat mai, i aquesta era la meva primera pel·lícula d’animació. Realment per a mi és com si fos una òpera prima. Em sento com un director jove, malgrat la meva edat (riu).
Com a espectador hi havies estat abans, a Sitges?
No, no hi havia estat mai. Si trobeu el meu curt ‘Mama’ és crazy, crazy-Sitges... Àlex de la Iglesia havia sigut el director d’art; els dos som de Bilbao i abans de fer ell ‘Mirindas asesinas’ ja havíem treballat junts. Llavors... Soc molt de Sitges sense haver estat a Sitges (riu). One-of-us sense haver-hi estat.
Com arribes a fer una pel·lícula d’animació, com t’hi atreveixes?
Soc un boig, tots els directors hem de ser una mica inconscients. La por sempre hi és. Les raons són la novel·la gràfica. Jo mai tenia el pla de fer una pel·lícula d’animació, però la novel·la cau a les meves mans molt abans de fer ‘Blancanieves’, m’apassiona, em diverteix i em commou. El final em torna boig. Tinc una col·lecció de més de cent novel·les gràfiques sense paraules i la col·loco allà. Faig ‘Blancanieves’ i ‘Abracadabra’, procrastino una miqueta i quan estic al meu despatx un dia torno a agafar la novel·la. Em diverteix encara més, em commou i em treu les llàgrimes. En llegir-la aquest cop m’imagino la pel·lícula, començo a fer l’estructura, rebo casualment un email del festival de Chicago, que volien que en fos jurat, i vaig dir que aquesta era la meva perquè em podia reunir de nou a Nova York amb Sara Baron. Va ser tot molt ràpid. Li vaig escriure dient-li que era molt fan i que volia parlar d’una possible col·laboració, li munto el xou, la sedueixo i em diu que sí, que fes la pel·lícula. Llavors vaig connectar amb els productors de ‘Blancanieves’ i ‘Abracadabra’, Arcadia, que ja estan acostumats al fet que els presenti projectes molt bojos, i cap endavant.
Portar una novel·la gràfica al cinema igual no t’era molt difícil al ja haver treballat en els storyboards, però donar-li vida i moviment a allò que no té paraules, que has d’emocionar a l’espectador amb la música, so... Hi ha un treball en el disseny molt important.
Aquí era fonamental. Hi ha un moment que un gran amic, Iván Miñambres, el productor d’‘Unicorn Wars’, d’Alberto Vázquez, que era la primera persona que vaig conèixer del món de l’animació, em va dir que el més rellevant és que conegués un bon director d’art. Si jo fos Fernando Trueba havia de triar el meu Mariscal. I hi va haver aquest trobament meravellós (mirant a José Luis Agreda, J.L.A.), i ja fa quatre anys que treballem junts.
J.L.A.: Jo acabava de fer ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’ i coincidia que estava presentant a Madrid. Em va trucar i jo també soc una mica de Bilbao. Teníem aquella connexió, amics comuns... em va trucar, em va proposar i em va passar el guió, que era el gran ham. Els guions de Pablo són molt visuals, i aquest més perquè no hi ha diàlegs. Són molt emotius i divertits, a l’hora de llegir-los hi veus la pel·lícula. Com a director d’art també tens ganes de dir “com puc fer jo això?”, i després és treballar molt mà a mà amb el Pablo i veure quines necessitats tenia ell en explicar la història. Què hi ha a la novel·la gràfica que ja hi sigui i es pugui aprofitar en cine i quines coses extra necessitem en cinema més pel que fa a narració cinematogràfica, profunditat, espai... La vam plantejar des d’aquest punt de vista, teníem uns personatges que funcionaven molt bé, i a partir d’aquí aconseguir que aquella Nova York sigui de veritat i es converteixi en un personatge on hi col·loquem els altres personatges. Començava sent un projecte més racional i després emocional, ficant-hi color, llum...
En quin moment es converteix la pel·lícula en un homenatge al cine, a Nova York...? Perquè és meravellós de cop veure ‘Manhattan’ i tots els homenatges que fas...
Amb escenes que formen part de tots nosaltres. Abans que director soc espectador de cine. Un cinèfil. Veia quatre o cinc pel·lícules, anava als festivals, devorava cinema, cineclubs... fins que un tiet em va regalar una Super8, com al personatge de Javier de ‘Torremolios 73’. Aquesta pel·lícula és com el ‘Where Is Wally?’ de la cinefília, està plega d’‘easter eggs’. N’hi ha un munt. M’agrada pensar que les pel·lícules que faig són una lasanya, que tenen diferents capes. Hi ha un públic infantil que gaudirà de la pel·lícula; n’hi ha un de cinèfil que també; hi haurà una parella d’avis que també els passarà. No m’agrada el cinema que exclou, m’agrada el cinema cerimònia que atrau a tot el públic. Quan jo era un noi el que m’agradava era ‘Jaws’ i hi anaven els avis, pares i nens. Jo vull que hi vagin tots. Per edat soc old school, m’agrada la idea d’una pel·lícula que es converteixi en esdeveniment i que a la sortida del cine els espectadors parlin i facin la seva pròpia interpretació. És el que també m’agradava del cineclub. L’experiència del cinema no és sols la pel·lícula, és tan satisfactori com parlar-ne després i argumentar sobre el que has vist.
Amb tanes referències, hi ha hagut moltes pel·lícules o directors a les que t’ha agradat tornar i tenir com a referència durant el procés creatiu?
El que passa és que no són referències que facis d’una forma conscient. No tens una llista del que inclouràs. Treballem amb un storyboard i fem els thumbnails, petits dibuixos on de cop posem una petita referència. “Ja! Què està llegint? ‘Pet Sematary’!”. N’hi ha moltes, però surten d’una forma fluida, sense forçar-ho. El pastís és la història de Robot i Dog, una història sobre l’amistat, les relacions, la fragilitat, la pèrdua... I a tothom li agrada la nata, cireres... Aquests són els easter eggs.
M’interessa molt la part musical. Dius que el tema de les pel·lícules van sortint soles, no sé si amb la música també va ser així. Fernando Trueba deia que la música estava part davant de la imatge. Tu construeixes la pel·lícula en base de la música i pren més sentit perquè ja va agermanada amb el que vas escoltant.
Per mi la música ho és tot. La meva família és musical. Els meus cosins són com germans. Jo volia anar al festival d’Eurovisió quan era nen. Quan escric penso més en el ritme musical, com si les meves pel·lícules fossin melodies musical-visual. Estic d’acord amb Trueba. La música ho és tot, t’arriba a les emocions. Envejo als músics perquè t’arriben al cor amb tres notes; a mi em costa definir un personatge o una seqüència, que ho acabo aconseguint, però si ho aconsegueixo visualment i hi puc posar la música pots arribar a la catarsi i màgia del cine.
Parles de les tres notes i sols el que és el xiulet et condueix tota la pel·lícula. Se’t queda al cap i ja saps què passarà en sentir-ho.
La música és la veu dels protagonistes. La meva dona, Yuko, és la col·laboradora de totes les meves pel·lícules i és músic. Una funció que als Estats Units s’utilitza molt i aquí no és el music editor, que busca música de referència, les proposa al director i serveix d’annexa amb el compositor. El meu compositor és Alfonso Villalonga i ja vam treballar a ‘Blancanieves’ i ‘Abracadabra’, ja tenim una relació. Entre els tres construïm aquest mapa sonor i emocional. Alfonso és un músic amb una capacitat de crear unes melodies amb el piano excepcionals. Havia estudiat jazz a Berkley i de cop el tornem al món del jazz quan feia temps que no feia una banda sonora així amb quartets, trios, mirant a Vince Guaraldi (que havia fet la música de Charlie Brown, d’Snoopy), Chick Korea, Gary Burton... I de cop al jazz li sumes la música pop i tens un moment d’“Ah! ‘September’, Earth, Wind & Fire!”, que es converteix en el tema de la pel·lícula, apareixent en diferents versions; hi ha una versió preciosa quan estan bucejant sota l’aigua, el xiulet... Per tot això s’ha de pagar! (riu)
Hi ha escenes on si se’ns hagués deixat a l’audiència ens hauríem posat a ballar. Estan molt ben trobades, arriben, emocionen, inciten a ballar...
És l’alegria de viure i és el que jo vull. Jo tinc la mateixa innocència que quan vaig començar fent Super8 amb 20 anys. Estimo el cinema i continuo estimant el cinema. Vull transmetre alegria i emoció, sorprendre, que vosaltres i jo somiem desperts. Jo encara sóc un espectador, aquesta pel·lícula també la faig per a mi. Vull que tingueu dues hores on us oblideu de vosaltres mateixos com quan érem nens i anàvem al cine a veure ‘Gremlins’. Vull fer cinema popular, no cine que exclogui els espectadors.
Añadir comentario
Comentarios