Javier Calvo de Cabrera: “Quan dirigeixo vull mantenir una sèrie de valors.” | Col·loqui d’'El nacimiento de un río'

Arnau Vilaseca: El nacimiento de un río. Hi ha una decisió formal que és evident, i és que no hi ha diàlegs. Per intentar arribar a com apareix aquesta decisió, Kubrick deia que adorava el cinema mut; en aquest cas no és mut perquè hi ha so de fons, però deia que l’adorava perquè quan no hi ha so, l'únic llenguatge que hi ha és la imatge. Aquesta cobra molta més presència, cobra molt més cos i, a partir d'aquí, tens els actors que semblen estar ballant davant del pla. Això passa al teu curtmetratge. Aquesta decisió d'aquesta acció artística és perquè a partir de la història que tens decideixes que és la millor manera d'explicar-la? És perquè t’atreia la idea i, partint d’aquí, construeixes la història? Com comença tot plegat?

Javier Calvo: Va ser una decisió més de muntatge que d'escriptura, però és veritat que des d'un principi volia tractar cada imatge d'aquest projecte com si fossin imatges independents, però que a la vegada tinguessin connexió entre elles. És a dir, en el fons, cada pla estava construït com si fos un quadre, com si fos una imatge independent que conté tota la idea del projecte. Aquesta soledat i aquesta espècie d’espera. Què passa? Que això és una qüestió de muntatge. De fet, en el seu moment hi havia escenes amb diàleg, però aquestes van acabar sent retallades i el resultat final va ser aquest conjunt que hem vist.

A.V.: No sé si estaràs d'acord amb mi. En part que em recorda a Albert Serra. Ell explicava en una entrevista per Honor de cavalleria, que va a una radicalització absoluta de tota emoció. Per això hi ha una exploració enorme de silencis, de plans llargs i, a partir d'aquí, busca la puresa de cada gest, de cada emoció, busca aquesta innocència que, a vegades, fins i tot arriba a ser inexpressiva i hermètica. De cop, aconsegueix una cosa que aquí també veiem, que són aquests personatges, silenciosos o solitaris, que ballen davant del pla i que són consumits pel mateix paisatge. Perquè tots som espectadors de la vida dels personatges, però també tens la sensació que el paisatge també n’és, d’espectador; hi ha moments que pràcticament se'ls menja. Crec que és el que aconsegueixes amb aquest to oníric de muntatge intercalant somni i realitat.

J.C.: Una de les coses que m'agrada molt de l’Albert Serra és que el seu cinema l'entenc més com un joc que estableix amb l’espectador que com una qüestió purament narrativa. És una cosa que a mi, per exemple, m'agradava per apostar; em permet jugar i entendre que hi ha com una espècie de convivència.

Fotograma d'El nacimiento de un río.

A.V.: El tema que toques és molt delicat. En molts casos és molt fàcil caure en el sensacionalisme. Senties por en tractar el tema? Eres molt segur del resultat de què estaves treballant?

J.C.: Jo, per exemple, quan estic llegint, quan estic escrivint, quan estic muntant, el que em faig a mi mateix és posar-me una sèrie de valors que vull mantenir, que vull respectar, que són pilars. Tot i que són qüestions temàtiques, i és veritat que molts cops el dramatisme pot fer com molta impressió, perquè estem tocant temes personals, temes humans, temes que afecten la gent, en aquesta història tenia molt clar que volia establir una distància de respecte a un personatge. És a dir, jo no vull la càmera just a la cara del personatge. També era una qüestió purament de rodatge, no volia que la càmera estigués així tota una estona, a sobre.

A.V: Hi ha un moment ja cap al final, que la facilitat seria posar la càmera davant d'ella plorant. Tu la poses al darrere.

J.C.: Sí, bàsicament. Però perquè, en el fons, vull que estiguem amb el personatge, però també vull que respectem qui és el personatge. Per exemple, l'escena que estem en el cotxe i ella se'n va, la càmera es queda dintre. I això és una qüestió purament voluntària, és una voluntat que jo estic marcant, la meva intenció com a director. Normalment, en una pel·lícula europea o americana es tallaria, perquè senzillament el personatge se n'ha anat i no queda res a veure, sinó que hem d'anar avançant amb la història. Però aquí la deixem sola i ens quedem aquí sols; de cop, l’espectador es converteix en un personatge més perquè estem aquí dins. No ens queda més que acceptar que ella no, que ella necessita el seu espai. Jo crec que és complicat, perquè és narrar una història visualment i no de forma senzilla, hi ha una realitat confosa.

Fotograma d'El nacimiento de un río.

A.V.: Com és treballar amb els actors en aquest sentit? Quan cobra tanta importància el gest, dones més llibertat artística a la improvisació quan no hi ha diàlegs o estàs més a sobre d'ells?

J.C.: En general, el que vull és generar un espai de rodatge bastant tranquil. Hi ha moltes coses que són molt estressants, que surten malament, hi ha molt per rodar, anem molt forçats, no hi ha temps, no hi ha espai, és caòtic. Justament, per aquest rodatge volia tot el contrari.; si volem fer una peça temporal, tranquil·la, espacial, s'ha de permetre això. Per això hi ha escenes que, clarament, són un pla. I amb els actors, el mateix. És a dir, jo, personalment, sóc bastant concret, vull que ells facin una cosa molt concreta, tant en l'entonació, en les paraules, els gestos... però és una cosa de comunicació. A vegades, quan ets molt pesat i una cosa ha de ser d'una forma molt concreta, de cop deixes de ser natural, perquè tot el que vulguis fer serà replicar. És un estira-i-arronsa.

A.V.: Tu creus que has trobat la teva forma d'entendre i fer cinema? O és més per la que t'exigia aquesta història? Creus que en futurs projectes hi haurà res absolutament barroc? Hi haurà Babylon o Megalopolis?

J.C.: No, realment no. Hi ha artistes i artistes. Sempre es diu que hi ha els artistes que busquen reinventar-se constantment i hi ha artistes que s'obsessionen molt amb una cosa, amb un concepte, i repeteixen un tot. Sóc més el segon. A mi, per exemple, m'agraden molt les qüestions de la fe, m'agraden molt les qüestions espirituals, m'agrada molt jugar amb el cinema com una forma de preveure fantasmes, de veure espectres, de poder-se comunicar amb això. Evidentment, si faig un segon projecte, que espero que sí, els personatges són diferents, però realment les qüestions de fe, les qüestions espirituals, les qüestions de l'enyor, o de la falta d’aquest, la innocència... són coses que sempre estan presents.