Carmen Chaplin, neta de Charles Chaplin i filla de Michael Chaplin, va estrenar a Sant Sebastià aquest documental amb què va guanyar el premi Irizar al cine basc. En ell, la directora viatja de manera ultrapersonal a la vida del seu avi i explora les arrels gitanes. Es tracta d'un meticulós camí on seqüències de les pel·lícules de qui va interpretar Charlot convergeixen amb els vídeos enregistrats de la seva vida familiar i es fusionen amb una emocionant animació que explora allò més íntim. Mentrestant, dirigeix també al seu pare, que ens acompanya a descobrir alguns dels llocs que comparteixen l'acció.
Parlem amb la directora del film sobre el procés tècnic i emocional de recopilar l'enorme quantitat de material, la decisió de l'ús de l'animació i la influència gitana a la filmografia de Charles Chaplin.
Carmen Chaplin, directora de Chaplin: Espíritu gitano. // Wave of Humanity
- Volia començar amb el procés de cerca de tot el material. A la pel·lícula , ja no només hi ha material de l'obra de Chaplin, sinó també vídeos. Com va ser el procés? Estava tot a la memòria o hi va haver molta feina de cerca?
No va ser difícil perquè hi ha un despatx on hi ha fitxers de tot. Es va tractar d'hores i hores veient-los junt amb les pel·lícules, fins a reduir-ho a l'essència que necessitava.
- I emocionalment, com va ser aquest procés?
Em va semblar molt commovedor, perquè vaig estar molt a prop del meu pare. Vaig conèixer molt menys el meu avi, però em vaig sentir molt privilegiada; va ser un privilegi veure la meva besàvia, per exemple, veure coses en detall, explorar la relació amb el meu pare i el seu pare… Crec que tothom ho hauria de poder fer, descobreixes coses de tu mateix. És commovedor, però també és molt enriquidor.
Charles Chaplin en un fotograma de Chaplin: Espíritu gitano. // Wave of Humanity
- En quin sentit creu que ha canviat la seva relació amb el pare i l’avi?
Realment va ser veure l'amor entre Michael, el meu pare, i Charlie, i comprendre com mai no coincidien en el seu amor. Per això era difícil, però es van acabar entenent. Charlie veia el meu pare com un místic, i el meu pare va començar a entendre i respectar d'on venia el meu avi. Al meu cap va ser com reparar la relació, curar-la.
- L'animació en si és una cosa que pot ser més familiar o més confortable, però aquí cobra un punt de tragèdia, que és el que, al final, Charles Chaplin feia amb el cinema, entre la comèdia i la tragèdia. Volia preguntar-li si aquest ús va ser intencionat.
Volia honrar a la Hannah, la meva besàvia, perquè realment era essencial en el treball del Charlie. Va inventar històries sobre la seva vida perquè aquesta no fos tan tràgica. Era una actriu, treballava al musical, i em semblava màgic. Això li va donar el costat còmic; encara que fos tràgic, va treure el costat còmic. Em sembla que l'única manera d'honrar-la era a través de l'animació perquè és un gènere tan diferent… No n'hi ha res, només dues fotos. El meu pare va anar a Black Patch, on havia nascut el Charlie i una gitana li va llegir el palmell de la mà i li va dir No escarbis la vida. Hi havia d'haver moments que l'honressin, volia que fos preciós, commovedor, però no gaire ombrívol.
- La barreja entre pel·lícules de Charles Chaplin i l'animació va ser preconcebuda des del punt d'inici de la pel·lícula?
Va ser molt, molt des del principi. Era l'única forma que se m'acudia per tenir l'essència de la Hannah a la pel·lícula, no només per les pel·lícules casolanes, que les havia vist de nena i sempre em van semblar màgiques, amb el meu pare de petit passejant-se amb el meu avi… Sí, des del principi tot va ser planejat.
- A la pel·lícula es diu com l'herència gitana de Chaplin el feia trobar bellesa en cada situació. Creu que trobar comèdia a la tragèdia també és una mica d'herència gitana?
Sí, crec que sí. Uns gitanos espanyols podrien anomenar-se, per exemple, “el cojo”, “el gordo”… Avui dia podria semblar un insult, però no, en absolut. És una cosa tràgica, sí, però és part de tu. Cal utilitzar-lo pel millor. No és pas amb maldat, és un fet.
L'equip del film durant la seva presentació a Sant Sebastià. // SSIFF
- Com creu que se sentiria Charles Chaplin en veure aquesta pel·lícula?
Li vaig preguntar al meu Charlie imaginari si podia fer aquesta pel·lícula, si estaria content. Vaig sentir que em deia que sí. Crec, a la meva imaginació, que li agradaria. [riu]
- Li va preguntar en acabar la pel·lícula o tenia la seva figura constant durant el procés?
Abans, volia que el seu esperit estigués feliç, no volia anar-hi en contra. Hi pensava en molts moments.
Charles i Michael Chaplin en un fotograma d'El chico. // Wave of Humanity
Añadir comentario
Comentarios