Michael Fetter Nathansky ja havia estat a Sant Sebastià. Va guanyar-hi l’any passat el WIP Europa amb Mannequins i ara hi presenta Every You Every Me, un drama amb to fantasiós i surrealista on es tracta el desamor d’una parella, sempre des del punt de vista d’ella, mentre que el rostre d’ell mai és el mateix.
Parlem amb el director de la seva inspiració per aquest film, el procés de busca del to i la seva visió sobre l’amor modern.
Michael Fetter Nathansky, director d'Every You Every Me. // Contando Films
- Vens de Berlín, ara a Sant Sebastià... Com estàs portant tot el moviment, tot l'enrenou que ha tingut la pel·lícula?
El més bonic és que ja vam estar l'any passat aquí i vam guanyar el WIP. Per a la meva productora Virginia i per a mi, el moment en què vam saber que mostrarien la peli aquí va ser un somni fet realitat; des d'aquell moment estàvem esperant ser aquí. Les reaccions que estem rebent de gent són positives, però això no és el més important per a mi, sinó que treballen amb la peli, la tenen encara al cap i tenen preguntes, volen saber alguna cosa i això és el més bonic per a mi.
- La pel·lícula va d'una relació que s'està acabant, de la fi de l'amor. On va començar aquest projecte? Què et va atreure d'aquesta parella?
Hi va haver molts punts diferents que, al final, els vaig acabar barrejant com en una amanida. Diferents elements. Per exemple, al principi ja va estar aquesta idea de tractar un personatge a través de les seves diferents versions, que estigués interpretat per diferents actors; però en aquesta idea sempre em faltava alguna cosa. Va ser llavors que vaig pensar ¿Però i si aquests personatges són només el que hi veu ella? És el que busca ella? Què és el que vol? Què necessita? Aquest va ser un punt molt important, però, alhora va entrar també aquesta idea de Què passa quan ja no podem veure aquestes imatges? Per això va venir la idea del desamor. No és realment així perquè, al final, els sentiments que té un els tens ja des de sempre, però, en algun moment, ve una idea i sents que fa alguna cosa amb tu, que ja no la pots oblidar i que està treballant dia i nit al teu cap.
Fotograma d'Every You Every Me. // Contando Films
- Ja des del principi, el punt de vista era des d'ella, i per què? Per què era la part femenina i no la masculina de la relació?
Crec que el que ella fa a la pel·lícula és una cosa que moltes dones fan. Hi ha aquest terme, emotional care work , de cura. Molta gent treballa com a psicòlegs en relacions sense que la gent els pagui, i ho fan moltes dones. No és com una feina que hi ha a una oficina, sinó que és trucar, parlar per telèfon per dues hores... Aquest personatge està també una mica inspirat en diferents dones i crec que m'interessava més la mirada d'una dona a un home que al revés; a la història moltes vegades ha estat l'home que mira les dones i les idealitza, així que volia mostrar que també passa al revés. A més, l'actriu també va ser molt important en aquesta decisió, perquè sento que li ha donat tant al paper que jo al guió no li hauria pogut donar mai.
- Com va ser aquest procés d'escollir els actors?
Doncs ella ja hi va ser des de molt al principi; després ens va ajudar a trobar també els altres Pauls. El primer Paul, el Paul principal, Carlo Ljubek, va ser molt important perquè ella és plena de dubtes, qüestiona l'amor tot el temps i vol estimar sense saber com. Aleshores vaig necessitar un Paul que no tingués por, encara que molts actors alemanys en tenen, a actuar no, però sí a ser cursi. Ell ha de creure en l'amor, sinó, la pel·lícula no funciona; ella ha de dubtar i ell ho ha de creure. Aquesta és la dinàmica i resulta tota l'energia de la pel·lícula. Directament, des del primer càsting ja ho va interpretar d'aquesta manera, el Carlo. Volia lluitar. Hi ha aquesta frase quan ella diu… Per què ja no t'estimo?, ell respon Tu encara m'estimes. Ho va dir amb molt d'afecte i d'aquí van seguir els altres Paul.
Fotograma d'Every You Every Me. // Contando Films
- En el tractament d'aquesta relació, allò que veiem no és realista. Entrem en terrenys onírics. El to hi és des del principi o com va ser trobar-lo?
La idea d'aquest to ja hi va ser, però després el vam trobar amb l'equip junts. Cal trobar les imatges concretes. Jo mai ho vaig sentir com voler fer alguna cosa màgica, sinó que si pensem en l'amor, honestament, en algun moment trobarem alguna cosa màgica. Aquesta idea que algú sigui un nen o sigui una vaca o una dona… crec que no em sembla tan absurd. Crec que així som i així veiem el món, encara que, alhora, la pel·lícula també té aquest desamor i aquesta pèrdua de la mirada, aquesta fantasia.
- Creus que és el teu to com a artista, o és el que t'exigia aquesta història?
Crec que és una cosa que sempre busco a cada història, però el to el trobem junts a l'equip. Cada pel·lícula també serà diferent. Sempre tinc les mateixes preguntes i m'agraden certes coses, però no vull pensar gaire en quina és la meva categoria perquè no m'hi vull perdre, ni em vull copiar o alguna cosa així. Vull sempre quedar-me amb una mirada oberta i cada història trobar-li un to propi.
- En tot aquest procés de creació, quina és la teva relació amb el cinema?
Jo no veig gaire cinema. Hi ha fases en què sí que en veig molt, però si veig alguna cosa bona, ja m'inspira per a tres anys o per a tota la vida. De vegades tinc set i només necessito una gota d'una pel·lícula bona i ja en tinc per a tres anys. Crec que no veig gaire perquè no hi vull pensar gaire a escriure, no vull pensar tot el temps que alguna cosa ja s'ha fet o ja existeix. Vull estar connectat amb les meves idees i les meves emocions, amb el joc de fer una peli.
- En aquest tractament de l'amor que fas, creus que és una visió moderna del desamor o creus que hi ha sigut sempre? Com veus l’amor a un nivell modern?
No crec que sigui una cosa molt moderna, crec que sempre ha estat així, només que es tractava d'una altra manera i que potser en altres temps no es va tenir tant un idioma de com parlar sobre això, avui tot el temps és love language, estem parlant-ho tot el temps, però també de vegades ens confon. La meva idea, però això ho dirà el temps, és que sí que té al seu cor un tema universal i espero que en 20 anys, 50 anys, es pugui veure i no es pensi que és una pel·lícula només del 2024, sinó de sempre.
Carlo Ljubek, Aenne Schwarz i Michael Fetter Nathansky durant la presentació del film a Berlín. // Berlinale
- De cara a un futur i propers projectes, quins temes et motiven de poder desenvolupar?
En aquest sentit, intento no ser gaire racional. Normalment, tinc una idea i després entenc quin és el tema, però no començo amb el tema perquè això és massa abstracte. El que necessito és una cosa que m'inviti a jugar amb el cinema o amb les meves emocions; si el trobo, em sento feliç.
- Comença amb una escena?
Sí, moltes vegades amb una escena o amb una idea. Jo vaig començar a escriure sempre poemes; de vegades, és només una rima, una frase enganxosa. Moltes vegades és una mica rítmic i més musical, encara que soc molt mal músic [riu].
- I com va començar aquesta pel·lícula? Va ser amb una escena també?
Sí. Per exemple, la idea de veure algú com a animal és una cosa que té un cert misteri per a mi; aquesta idea hi va ser i vaig pensar Què és el que m'explica? Aquesta pel·lícula, d'alguna manera, és el resultat també de totes les pel·lícules que he vist a la meva vida. Els germans Dardenne, per exemple, són cineastes que m'inspiren molt, que m'agrada molt com expliquen el realisme, quins personatges trien, que els cossos dels protagonistes siguin tan importants, sobretot de treballadors… Però, alhora, de vegades es tracten com si només fossin treballadors i només patissin; crec que sí que és veritat que hi ha molt de patiment, però també volia donar-li aquest to de fantasia, ja que ells també són filòsofs, tenen una manera molt pròpia de com tractar els seus problemes.
Fotograma d'Every You Every Me. // Contando Films
Añadir comentario
Comentarios