Crítica ‘Luka’ (2023), viatge a la desesperació platònica

Adaptació de la prestigiosa novel·la de Dino Buzzati, Il deserto dei Tartari, la nova pel·lícula de la directora belga Jessica Woodworth ja va formar part de les projeccions a la Berlinale d’aquest any i era una de les nominades a la secció de Noves Visions al Festival de Sitges. Tot el conjunt d’imatges mostrades prèviament, suggerentment seductores, es mesclaven amb un aire misteriós entre el terror per la incertesa del desconeixement i el viatge exponencial a la bogeria que la convertien amb una de les entregues més interessantment misterioses i arriscades del festival fantàstic d’enguany.

Tal com ja es preveia d’entrada, l’obra dota d’un pols narratiu lent, que aparentment la pot acostar molt més al mal anomenat terror elevat, on reduccions de diàlegs i multitud d’acumulacions de mirades deixen via lliure als gests i les extravagàncies visuals. En un terreny enormement arriscat, són justament aquestes propostes les que requereixen ser projectades d’entrada als festivals per acumular-hi bones impressions que sedueixin al públic popular. Citar als recents Robert Eggers de The Lighthouse o Rose Glass de Saint Maud és mencionar a alguns dels majors referents a l’hora d’atraure a l’espectador des de la imatge mentre es desenvolupa al llarg de tot un metratge una trama lúgubre i misteriosa que amb la simple carència de gran intel·ligència o respecte a l’espectador es traspassaria a l’hermetisme rebutjant.

No hi ha dubte del talent de la directora, absolutament omnipresent a cada escena, a cada fotograma. L’autoria de la directora belga és impressionant, d’un domini sobre la imatge estel·lar. El pes de les mirades i la presència física animada i inanimada és perceptible a cada moviment, talent que mira a les llistes dels més grans capturadors, des de Michael Mann a Ingmar Bergman. Des de l’elegància atractiva dels cossos ballant davant la càmera a la presència dels rostres barbuts i enfurits dels líders militars. L’ull de Woodworth és capaç de capturar cada instant i convertir-lo en un quadre en forma d’uns 16mm en blanc i negre perfectes.

El missatge és clar, una societat absolutament manipulada i militaritzada com si hagués sortit del puny i lletra de George Orwell es manté a l’espera d’una arribada enemiga que mai succeeix. Les necessitats de contínues guerres i violències per mantenir terroritzada i controlada a la societat funcionen com a impecable crítica, platònicament actual, d’una civilització esclavitzada al fons de la cova, on petites ombres de presències enemigues encara separen al món de les idees del sensible.

I, malgrat tot, es perd en el camí com si fos un dels seus personatges enmig del desert o la boira. Es perceben les intencions artístiques de mostrar al públic tal com els protagonistes viurien la seva realitat, empatitzant amb ells en un camí a la bogeria per la no aparició de res, però ni tan sols de trames actives per mantenir el pols. Les seves intencions de girs argumentals es dilueixen en ser descoberta la seva banalitat. És un viatge continu a la buidor, al miratge, desesperant i contra el que s’ha de lluitar durant tot el film.

Quan les formes atractives que han d’empaquetar la densitat mitològica, política i/o religiosa de la crítica resulten les protagonistes úniques, el projecte es desinfla i dona pas a quelcom molt més proper a la pretensiositat artística, plànols exasperants buits de contingut als que ni tan sols la seva bellesa és capaç de rescatar a l’espectador.

En augmentar les càrregues dramàtiques i tensions de la pel·lícula enmig de tot el seu existencialisme polític i contemplatiu, la carència d’empatia o emoció resten encara més a qualsevol mena d’acte o gest, ridiculitzant-ne la serietat i intenció de solemnitat. Al final, un se’n va amb el desànim més per l’oportunitat perduda davant d’un claríssim talent que no pel resultat en si que, en definitiva, acaba reduint-se en la indiferència.