Crítica ‘El noi i la garsa’ (2023), el retorn de Miyazaki a l'aventura màgica | ‘The Boy and the Heron’

El mestre que es retirava el 2013 amb The Wind Rises ara retorna a les pantalles il·lustrant de nou una història de fantasia i aventures marca de la casa. Exactament, marca de la casa, amb la mateixa finesa en polze i pinzell que el van convertir no sols possiblement en la màxima intel·lectualitat en l’animació, també en el millor creador d’imatges japoneses després d’Akira Kurosawa.

Que moltes més promeses ens hagi de trencar Miyazaki si venen acompanyades de nous viatges transcendentals a la maduresa i emoció pel camí que tots hem de recórrer en aquesta vida com a individus. Que moltes més promeses ens hagi de trencar si ens porten a nous mons màgics on poder defugir de la corrompuda realitat per després trobar-li sentit o un trosset de tendresa a aquesta. Hi ha qui li ha pogut retreure ser més del mateix, no innovar temàticament al costat d’absolutes obres mestra com Spirited Away o Howl’s Moving Castle; és cert, és més del mateix i una història que tens la sensació d’haver vist altres vegades; però que afortunats que som de poder conviure temporalment amb genis del nivell de Miyazaki, on més del mateix és prestar-se a regalar-nos una nova meravella audiovisual, retornant a històries ja explicades però emocionant com mai i com ningú.

De consciència plenament metacinematogràfica, la intel·ligència de Miyazaki li permet recordar el passat per narrar en el present continu i mirant al futur. És conscient de la seva importància artística i culturalment popular. Aprofita els mons màgics ja creats, les criatures que els formen i els temes que les envoltaven per enfortir-se de nou davant l’espectador. No hi ha una repetició directa de cap forma fantàstica prèvia, però tal és la presència autora del director japonès que qualsevol innovació enormement singular o personal s’encabeix en el mateix univers creat i la seva pròpia marca personal, permetent que des de l’arrencada l’espectador se senti com a casa, territori màgicament segur.

En aquesta nova entrega, amb una arrencada de tècnica digital inaudita i d’enorme càrrega temàtica, coneixem la història de Mahito. Molta filmografia de l’autor té ressò en les seves aventures. Superficialment, és My Neighboor Totoro, amb aquelles dues germanes que, enmig de l’absència en molts moments del pare i la distància amb una mare a punt de morir, descobreixen un món fantàstic on desconnectar en creure-hi. Aquí, és la pèrdua directa de la mare i la diferència amb la figura paterna la que l’aïlla en la solitud; és llavors, com en la pel·lícula ja citada o a Spirited Away, que pren el seu personal viatge a la maduresa i descobriment personal. Un món nou on fer front als seus temors i a molts altres per afrontar aquests primers. El fantàstic, dedicat a la seva eterna i preciosa condició, sempre ha sigut, abstraient-se radicalment de la realitat, la forma més poètica d’arribar o mirar a aquesta. Els camins individuals a l’adultesa poden ser molt més avorrits i cruels, però la visió de Miyazaki, conscient del seu dramatisme, sempre guarda un racó per a la sensibilitat, allò irreal i abstracte, que se t’escorre pels dits en intentar capturar-ho amb les mans com si es tractés de sorra. És invisible i volàtil, però eternament preciós; la tendresa humana.

Ets conscient de la presència d’una enorme obra quan et permets dedicar-hi tot l’escrit al respecte al que transmet i simbolitza, molt més enllà de la història en si. Allà és quan el cinema continua aportant esperança a la força de la seva narració. És cert que la fermesa categòrica del viatge que feia el personatge de Chihiro el 2001 no és el mateix que el d’aquí; estem parlant d’un dels assoliments més singulars mai aconseguits en el cinema, on tot, absolutament tot, encaixa de forma perfecta per construir una atmosfera de tal magnificència que per sempre més viatjarà al teu costat. Sempre serà un error comparar als genis amb les seves màximes obres perquè no serem capaços d’arribar a l’emoció amb la resta de notables o, en aquest cas, brillants aportacions.

Una nova entrega que, sense oblidar d’on ve, assoleix mirar a futur. La fantasia dels móns màgics situa la realitat, la nostra, a un mirall crític i, enmig de la tragèdia, esperançador. Sotmesos a les guerres, fams, morts i solituds on nosaltres mateixos ens condemnen, som responsables del destí humà en un món on, fins no entendre’ns i dominar-nos a nosaltres mateixos, no serem capaços d’arribar a l’equilibri global de l’anomenada societat. Tal és la força de la veu amb què Miyazaki ens continua parlant i qüestionant que mai volem que ens torni a deixar.