Crítica ‘Pobres criatures’ (2023), la reinterpretació del terror i la cerca d’identitat feminista segons Yorgos Lanthimos | ‘Poor Things’

En la introducció de l’edició de l’editorial Penguin Books del clàssic romàntic de terror Frankenstein; or, The Modern Prometheus de Mary Shelley, escrit per Alberto Manguel, es recuperava el que deia Ann Radcliffe, autora de The Mysteries of Udolpho, diferenciant el terror, que engrandeix l’ànima i aguditza les nostres facultats, de l’horror, que les limita, les paralitza i, en certa manera, les anul·la. És a dir, l’horror és acompanyat d’una sensació de fosca incertesa respecte al mal que es tem, mentre que el terror és una de les causes primordials d’allò sublim.

Yorgos Lanthimos ja havia jugat de forma més o menys directa amb el terror, des d’aquella incòmoda reinterpretació del mite de Plató que era Canino al pictòric viatge a la psicologia de la perversió i ambició de The Favourite. Ara, el director grec adapta la novel·la d’Alasdair Gray, homònima d’un dels films en majúscules de l’any i gran candidat a múltiples premis Oscar. En la història, s’adapta la figura de Frankenstein i, així com aquest era fil argumental per desglossar la societat romàntica de l’època, aquí és el personatge de Bella Baxter qui permet reinterpretar la història des d’un modernisme arrasador.

Emma Stone i Mark Ruffalo en un fotograma de Poor Things. // Fox Searchlight

En la novel·la de Mary Shelley, se separaven les dues cultures que conformaven el romanticisme; la científica deshumanitzada i obsessionada amb el coneixement empíric, de l’exterior, i l’artística que explorava el coneixement de les emocions internes. La criatura, que no monstre, suposava la reunificació d’ambdós mons en un dels més poderosos relats de la història recent. Aquí, Lanthimos mostra una criatura resultada dels experiments científics externs i que, en prendre consciència, s’obsessiona amb el descobriment poètic de l’intern, quedant separats com a dos mons diferents, o dues formes d’entendre la vida, aquells que es creuen capaços de posseir la llibertat dels altres i el que simplement volen gaudir i viure del que la seva llibertat pot significar.

La perspectiva del film és autènticament moderna, continuant amb el tema que més ha identificat el cinema en els últims anys, la cerca d’identitat i el dret d’aquesta. Lanthimos pren el terror com punt de partida a través dels seus codis genèrics per somiar en grandiloqüència. Allibera la criatura en un ventall de desitjos feministes, d’exploració interna i externa, de descobriment del món, on allò sublim que permet transcendir l’obra, allò fantàstic i superior que sols els autors més ambiciosos són capaços de perseguir, és la trobada d’un mateix. Lanthimos és capaç de convergir terror, comèdia, drama i aventura enmig d’un desplegament tècnic-visual immensament ple d’estímuls, de blancs i negres que es converteixen en colors saturats, d’interiors d’època a grans exteriors deformats amb el mateix ull de peix de The Favourite, de sexe entre bogeria i fantasia, de sensibilitat i cor entre perversitat i egoisme, de luxúria, violència i amor.

Emma Stone en un fotograma de Poor Things. // Fox Searchlight

Enmig de tot el que Poor Things suposa, hi ha una peça que sobresurt per sobre de totes, alineant-se fins i tot al mateix nivell que l’omnipresència de la radicalitat formal de Lanthimos. Mark Ruffalo i Willem Dafoe són brillants com a acompanyants seus, però Emma Stone és extraordinària. Una raresa immensa que balla, salta, es despulla, insulta, copula sense parar, es mou immortal davant la càmera. Tot, absolutament tot, el que fa Emma Stone amb el seu cos a aquesta pel·lícula és digne de ser gravat i ser projectat, tota expressió és fora de si, intocable per a la resta.

El director grec ha assolit un espai privat plenament merescut on se li permeten totes les excentricitats d’autor i el públic, cada vegada major i estranyament agraït, n’aplaudeix les propostes. Hi hauria qui podria pensar que l’augment del reconeixement rebut l’allunyaria de la marcada personalitat, però es manté ferm i divertidíssim com mai. Un boig al qual se li ha de permetre que continuï somiant entre aparents malsons.