Crítica ‘La socieadad de la nieve’ (2023), l’emoció en el terror de Bayona

De la cloenda del festival de Venècia a ser una de les més aclamades al de Sitges i amb l’emocionant homenatge que hi va rebre el director badaloní, de ser la representant espanyola als Oscar i una de les principals candidates al premi a millor pel·lícula internacional a ser guardonada amb tretze estatuetes als Goya i convertir-se en la tercera pel·lícula més premiada de la història del cinema espanyol.

Una de les grans apostes de Netflix d’enguany ha esdevingut tot un esdeveniment internacional, en què les claus rauen en l’equilibrada convergència entre l’aventura èpica i emocional i la incursió al cinema de gènere des de l’autoria. J.A. Bayona demostra la influència del sempre constant en la seva filmografia, Steven Spielberg, en oferir aquest balanç que tant ha pogut atraure a les masses de tots els nínxols possibles per entregar una d’aquelles grans obres que ja han vingut per quedar-se i transcendir als anys.

Alguns dels membres de la pel·lícula en un fotograma de La sociedad de la nieve. // Netflix

La sociedad de la nieve explica aquella història de superació on els supervivents d’un accident aeri enmig dels Andes van haver de recórrer a les vies més extremes per aferrar-se a la vida, radicalitzant el sentit d’aquesta i el que ens defineix com a espècie. El relat, famós pel misticisme que hi ha rere els actes comesos, ja havia sigut portat a la gran pantalla per la famosa, encara que aquí palesa com a injusta i fàcil, Alive. La poderosa perspectiva de Bayona demostra un respecte pel succeït omnipresent i necessari, sense caure en la morbositat i perversitat de l’horror, sinó des de l’emoció del terror. El cinema de gènere és una constant del director català, des d’aquella més clàssica que era El orfanato als accidents naturals de Lo imposible, la incursió en el fantàstic a Un monstruo viene a verme i la ciència-ficció de Jurassic World: Fallen Kingdom. Malgrat les irregularitats, sobretot resultants de les incursions en el mainstream absolut i, en especial, venint de la sèrie de The Lord of the Rings: The Rings of Power, sens dubte són els productes dirigits per Bayona els que amb més personalitat han recobert aquestes franquícies, aportant-hi una autoria i visió des del terror més que destacables.

Aquí retorna al terror de Lo imposible, els accidents i la força de la natura, però tanca a tots els seus protagonistes en una història asfixiant, lluny de la grandiloqüència d’escenaris de la pel·lícula del 2012. Bayona refina el seu pols en el seu projecte més ben assolit, on sols en breus moments clau pot recaure en excessos de sentimentalismes, petit inconvenient pels més puristes, però que en general és un continu de grans decisions artístiques, segurament les millors possibles. L’emocionalitat del terror aquí presa recau en la germanor establerta entre els diferents companys, constituint una arriscada, però brillantment organitzada obra coral;  els actes d’amor de l’amistat que els envolta els porta a ser part un de cadascú dels altres, a quedar-s’hi per permetre que els seus germans puguin continuar endavant, a formar part de les seves futures vides per sempre, des del record més pur i impertorbable.

Enzo Vogrincic en un fotograma de La sociedad de la nieve. // Netflix

Tota l’aventura narrada queda retratada des d’una èpica on no hi podria haver més bones decisions tècniques. Des de la importantíssima i envoltant fotografia de Luque a la ja ultrareproduïda banda sonora de Giacchino, del reconegut paper del maquillatge a la intel·ligència rere el disseny dels decorats. Tot encaixa a la perfecció perquè cada plànol de Bayona pugui retratar el poder de les mirades, la solemnitat de la sempre present muntanya com a monstre engolidor de vides. El director estableix un viatge mil·limetrat de primeríssims primers plans penetrants als més immensos grans plans generals on els supervivents queden empetitits en la força de la neu. Tot des d’una consistència de la imatge enorme gràcies al tractament aplicat per retornar a l’analògic des del digital.

Bayona ha assumit un projecte d’enorme importància des de la màxima transcendència i responsabilitat per oferir un respecte a les víctimes i familiars d’aquestes que encara sentien no haver rebut. Aquest és el poder del cinema i la imatge en moviment, amb el que nosaltres podem connectar amb ells per entendre tot allò que van viure per poder reclamar aquest dret a la mateixa vida.