Crítica ‘Anatomía de una caída’ (2023), el judici a la veritat guanyador de la Palma d’Or a Canes | ‘Anatomie d’une chute’

Repetint amb el que va passar el 2021 amb el Titane de Ducurnau i interromput pel Triangle of Sadness d’Östlund, la Palma d’Or de Canes d’enguany ha tornat a quedar-se en territori francès. Ara ja disponible a tot el públic a la gran pantalla, el film de Justine Triet es proposa com un dels més intel·ligents de la temporada. Una pel·lícula molt més complexa del que pot resultar a primera vista, una obra de judicis que no és l’arquetípica, arriscats protagonistes amb els quals pot costar empatitzar i que, malgrat certa predicibilitat, es manté ferma amb el seu missatge.

Sent la segona aparició en el festival francès de Triet, estem parlant d’una directora que apunta a ser protagonista del cinema d’autor crític i madur de les dècades vinents. Junt amb Arthur Harari, ja guionista en les seves últimes obres, a una primera vista el guió carrega amb mà de ferro el film per sempre anar per davant i continuar sorprenent l’espectador. No és que la direcció de Triet estigui mancada, al contrari, és amb una anàlisi més profund que observem la força i presència de la seva càmera.

El cinema de judicis es configura com un d’aquells subgèneres amb tal presència que perden la categoria de secundaris o subtipus. Un llenguatge propi i una mitologia tan personal i característica que sempre el fa atractiu. Si bé ja podia semblar quedar totalment definit amb enormes obres al passat segle, ara toca veure com aquest cinema ja configurat es mou amb el llenguatge modern. Des del primer i implacable capítol amb tot el cos de llargmetratge que era Mangrove de la minisèrie de Steve McQueen Small Axe a l’emocionant i necessària Argentina, 1985 de Santiago Mitre. Ara arriba l’obra de Triet, personal i sense buscar repetir res previ, com si d’una reinvenció del gènere es tractés per continuar-lo fent evolucionar, absolutament moderna, però hereva dels seus referents i certs codis del llenguatge del cinema negre (enormement hitchcockiana en la declaració de femme fatale de la vídua).

La càmera de Triet és tant violenta com subtil, és respectuosa però perversa, convencional i de cop avantguardista. És una càmera al servei del guió i del que la narració requereix. En aquest altre sentit és absolutament clàssica. La fina línia per on es desplaça l’autora és la d’una història de càrregues dramàtiques extremes i que podrien protagonitzar la pel·lícula de torn que es veu en família al sofà una tarda de diumenge. No obstant això, Triet manté la tensió en una història que es construeix en base el relat i que debat sobre el poder d’aquest. De la mateixa manera com feia Park Chan-wook l’any passat amb Decision to Leave, Triet ens dialoga sobre el concepte de la veritat i la confiança perquè nosaltres diguem la nostra en sortir de les sales.

Al llarg del film i a mesura que avança el judici, els actes passats del personatge de Sandra Voyter es posen en debat així com les relacions que es puguin tenir en parella en la privacitat. Amb enorme intel·ligència, aquesta decisió radica en la mateixa relació de parella que un fa amb l’obra que observa i la confiança que estableix amb el que veu i li és narrat. Decidim amb qui confiar, què creure i quina veritat seguir. La modernitat de la pel·lícula també és narrativa, ja que és l’evolució del concepte de parella i de la veritat en els temps de la manipulació mediàtica en els que vivim el mateix que se sotmet a judici en la història.

Fregant la fina línia on el control de la càrrega dramàtica pot trontollar en alguna seqüència és sobretot al final on això es fa més palès a causa de l’augment d’intensitat emocional, però Justine Triet assoleix un film enormement madur, amb consciència del que es relata en tot moment i on i de quina forma s’ha de col·locar la càmera; què ha de ser mostrat, quin és el rostre important emocionalment, quin ha de lluir serenament i quin ha de veure’s encapsulat, com dominar omnipresentment el concepte d’imatge i quina és la veritat que s’ha de seguir i amb la que mantenir-se fermament fins al final.