Crítica ‘Bitelchús Bitelchús’ (2024), un gran Tim Burton retorna per obrir el festival de Venècia | ‘Beetlejuice Beetlejuice’

Estrelles, barques arribant pel canal, catifa vermella, flaixos, s’apaguen les llums, 3, 2, 1, arranca el Festival de Cinema de Venècia. La pel·lícula en qüestió? Una de les més esperades de l’any. Tim Burton, al llarg d’una trajectòria llegendària, ha assolit ser un d’aquells directors a qui pràcticament tothom coneix. Tota una generació quedava representada pel Burton de finals dels vuitanta i tots els noranta, aquell goticisme irreverent i divertit que sorprenia amb cada innovació d’un estil plenament personal.

Després d’aquella època gloriosa i una evolució molt més criticada i irregular, Burton retorna als orígens, a pràcticament la seva primera obra, la que catapultà la seva figura. Bitelchús Bitelchús suposa una enorme sorpresa, especialment pel que es podria esperar de la seqüela d’un vell èxit, i un retorn en tota regla a allò que es trobava a faltar del director californià.

Michael Keaton en un fotograma de Beetlejuice Beetlejuice. // Warner Bros.

Tot podria anar en contra d’una pel·lícula com aquesta. Ens trobem situacions sense precedents, una indústria que no sabem cap on va o ens pot fer massa por imaginar-ho. En una societat on tot és masticat, una còpia d’una còpia d’una altra còpia, la seqüela de la seqüela del remake, Burton entrega una pel·lícula que ningú havia demanat, una segona part totalment innecessària. No sols això, un film molt més propi del festival de Sitges, on la recepció hauria sigut molt més merescuda i aplaudida, és l’assenyalat per obrir la Biennale. Tot estrany i en contra, les crítiques preparades per cremar... I, amb tot, sembla que Burton no només se salva, també funciona i agrada. Prenent totes les assumpcions prèvies, la nova pel·lícula del director mostra una frescor al narrar que feia dècades no tenir.

Pot resultar molt similar a la primera; en efecte, ho és. Però no era gens fàcil retre tribut a una obra tan estimada i referent. Burton assoleix homenatjar-la, però sense dependre constantment d’ella i el seu record, tal com han fet altres sagues actualment. Continua el que la primera plantejava i pren amb serietat la responsabilitat d’enriquir els seus personatges i les possibilitats del món dels morts. Si bé la gran major part del film de 1988 es trobava en el món real i els morts i el mateix Bitelchús era un gran recurs còmic perquè la pel·lícula avancés, aquí fa la més lògica i intel·ligent de les decisions, explorant allò que la primera no feia, complementant-la, així com donant més pes a l’emblemàtic personatge que dona nom al film, amb un divertidíssim Michael Keaton que sembla ser el que millor s’ho passa en aquesta festa del terror còmic, l’estètica gòtica i l’ús, de nou, de material artesanal.

Jenna Ortega en un fotograma de Beetlejuice Beetlejuice. // Warner Bros.

A Keaton s’hi reincorporen actors de la primera com Winona Ryder i Catherine O’Hara, però també s’hi troben novetats, des d’una ja més que estrella present Jenna Hortega, com emblemàtics actors que donen a petits i divertidíssims personatges (Dafoe, Bellucci, DeVito). Tot en Bitelchús Bitelchús ressona a Tim Burton, des de la música d’Elfman a l’herència estètica de les claus de l’expressionisme alemany. Si Keaton és qui millor s’ho passa davant la càmera, Burton, sens dubte, és qui millor al darrere.

Ja ha expressat haver recuperat les ganes de fer cinema, de creure en les històries que explicava. Aquí no dubte del gamberrisme, l’humor surrealistament estúpid, les referències sexuals, la deformació dels cossos i la divertidíssima violència. És un retorn a l’essència, al record, a allò que la resta de seqüeles aspira. Segurament, en el fons, el que els falta és aquest amor i creença en el que es narra.