Crítica ‘Maria’ (2024), Angelina Jolie i Pablo Larraín fallen en el fluix biopic de Maria Callas

Escriure sobre la nova pel·lícula del xilè Pablo Larraín s’ha convertit els últims anys en parlar d’una reinterpretació del biòpic. Ja havia recorregut les vides de Jacqueline Kennedy, Diana Spencer i Augusto Pinochet (Jackie, Spencer i El conde). De fet, Maria formaria una clara trilogia amb les dues primeres (El conde és molt més un estrambòtic conte gòtic on el dictador xilè és un vampir que no mor), defenses de la fortalesa de figures femenines incompreses que van aconseguir sobreviure en un món d’homes.

Malgrat això, Maria queda molt lluny de Jackie i Spencer; resulta una repetició de fórmules ja resolutives, però que la seva còpia es mostra inorgànica, matemàticament preconcebuda. Maria pot ser moltes coses, de fet, potser masses, però, el que no és, és natural. En aquest cas, una Angelina Jolie que no interpretava des d’Eternals, aquella pel·lícula amb què Marvel havia de substituir Avengers, ara es vesteix de Maria Callas proclamant pels carrers haver de merèixer un Oscar. Els resultats... ara en parlem.

Angelina Jolie en un fotograma de Maria. // The Apartment

Jackie sorprenia en la seva concepció del biopic, centrant-se en un període molt breu, les hores després de l’assassinat de Kennedy, per, a partir d’allà, construir la figura de la Primera Dama, una totèmica Natalie Portman que s’empoderava enmig dels passadissos que volien cruspir-la. Spencer es convertia en una faula de terror que recorria l’últim sopar de Nadal de Lady Di amb la família reial, on malsons i il·lusions portaven la biografia al fantàstic, aquí amb un autoreivindicativa Kristen Stewart. Maria... Doncs és més del mateix, sols que no arriba enlloc. Les intencions són clares: desenvolupant l’última setmana de Maria Callas, la pel·lícula recorre la seva vida amb flashbacks en mode de visions i records. Larraín mostra una Maria que ja no és cantant d’òpera, fa anys que no actua i viu, entre pastilles, del que havia sigut. Imagina, o no, una entrevista televisiva amb què ella aprofita per rememorar tot el que convé a la pel·lícula. Enmig de tot plegat, s’acosta a Spencer al mostrar una dona desesperada i plena de visions, entrant en terrenys onírics que permeten convergir les fantasies i temors de la protagonista amb què és real; és a dir, l’emoció s’encaixa amb el físic. El joc funciona durant l’inici del metratge, però aquest acaba caient en les seves mateixes trampes.

Maria guanya força emocional a cada retorn al passat, a cada interpretació musical o ús d’una fotografia analògica que permet entrar en el to fantàstic d’allò irreal, màgic i transcendental que té la glòria. Però tot retorn a la realitat, a un Larraín que retroalimenta les seves fórmules de mirades masculines sobre dones soles en grans sales o passadissos d’estètica pomposa, a una Angelina Jolie freda i avorrida, alenteix el film. Aquest no sols guanya força quan s’endinsa en il·lusions, també quan retrata els personatges secundaris que acompanyen la nostra protagonista; la relació entre els seus criats aporta una dolçor i cor a la pel·lícula que demostra el talent del director, conscient del poder que hi ha allà i sent capaç de retratar-ho. Però si la protagonista d’un film falla, aquest està condemnat al fracàs. Rebem amb satisfacció qualsevol fugida de les contínues i monòtones queixes de Jolie. Hi havia una força singular rere les dones dels previs films de Larraín, una causa justificada o l’aportació d’un altaveu a una veu callada, però aquí és redemostrar un talent que mai havia sigut qüestionat, una estilització excessivament dramàtica de la figura d’una diva interpretada per una altra diva.

Angelina Jolie en un fotograma de Maria. // The Apartment

No tot és tediós en Maria, la presència estètica dels films del xilè inqüestionable, creant imatges icòniques i d’una poderosa presència; la seva convergència en l’irreal sempre és resolutiva. Però, al no portar enlloc o en terrenys fallits, aquí esdevé doblement pesada, repetitiva i pretensiosa.

Les idees podrien ser bones, mostrar com una tragèdia la vida de la millor cantant de la història d’aquestes. Malgrat tot, no aprofita les possibilitats musicals que permetrien incrementar els terrenys fantasiosos, sinó que insisteix a mostrar un perfil sense cor.