Crítica ‘Los años nuevos’ (2024), la nova sèrie de Rodrigo Sorogoyen que brilla a Venècia

Iria del Río en un fotograma de Los años nuevos. // Movistar+

La dimensió del projecte, per les possibles pretensions que presenta, en qualsevol altra mà hauria resultat projecte fallit. Segurament per això, com dèiem, a molts pocs autors els permetríem tal ambició, ja que molt pocs d’ells l’assolirien amb tal aparent senzillesa i mestria. El trio creador explicava a l’entrevista que els vam poder fer que era molt important entendre cada capítol com una obra independent de l’altra, no a nivell formal, sinó que cada un expliqués una història diferent. És a dir, Los años nuevos suposa el seguiment majúscul d’aquesta parella, sempre situant-se a Cap d’Any, on, a vegades, el que menys podria importar és la parella. Aquesta és el vehicle que permet la connexió de la sèrie, però les seves ambicions són molt més totals; és un retrat de la dècada dels trenta anys, la incòmoda crisi d’identitat, la suposada, però falsa, assumpció d’aquesta, l’eufòria de l’amor, la tristesa del desamor esquerdant-se, la rebel·lia d’una joventut negant-se al pas del temps, l’acceptació melancòlica d’aquest, la sensació de solitud en un moment en què tot s’acaba i res comença i la necessitat de confrontar aquest sentiment.

Era dificilíssim configurar un projecte on cada episodi funcionés com a tal i, al seu torn, tot es confeccionés com un tot. L’èxit recau sobre les extraordinàries ments de Sorogoyen, Fabra i Cano, dotats d’una escriptura abrasadora, carnal i mental, que abasta absolutament tot el que proposa, i no és poc. Tendeixen a Linklater i la seva meravellosa trilogia formada per Abans de l’alba, Abans de la posta i Abans de mitjanit, on la construcció de diàlegs hiperrealistes permet a l’obra arribar a allò que realistament ens és invisible, però sentit. Mostren la vida tal com se’ns presenta, amb les situacions més comunes, divertides, terrorífiques, sensuals i tràgiques, però l’excel·lència de capturar-les els permet atrapar el que aquestes situacions ofereixen i expressen, no sols què són. Ensenyar l’enamorament amb un somriure i un petó, o el desamor amb una llàgrima, és molt fàcil; enamorar-nos dels personatges, somriure per ells, o trencar-nos i tremolar al seu costat, gens. Tanmateix, ja ens van expressar no creure caure en excessos en l’intel·lectualisme de Linklater, i és cert; la realitat queda retratada tal com és, sense rebuscar el gest poètic i, possiblement, artificiós, sinó que es recrea en aquest realisme.

Francesco Carril i Iria del Río en un fotograma de Los años nuevos. // Movistar+

A tot això, cal sumar-hi la càmera impressionant de Sorogoyen, també director, continuant amb un estil marcat i seguit per Sandra Romero i David Martín de los Santos. Tal com ja es podia veure a El reino o As bestas, el madrileny busca aquest retrat des d’una posada en escena ultraexigent i meticulosa, que no escatima en gestos d’autor, però tampoc busca sobrepassar amb aquests la narració. Plans seqüència que segueixen els personatges o s’atreveixen a situar-se estàticament davant d’aquests i desafiar-los directament al destí que els deparen les seves paraules, primeríssims primers plans que els asfixien als seus pensaments, plans generals que deixen la seqüència evolucionar...

La sèrie és plegada de recursos tècnics i narratius ultraintel·ligents, però, sobretot, els necessaris, i sols aquests, per permetre un espai d’enorme i brillant entrega actoral, on del Río i Carril es despullen en tots els sentits per penetrar en les emocions més innates del record dels espectadors.