Crítica ‘The Brutalist’ (2024), Brady Corbet proclama una obra mestra per a la posteritat al festival de Venècia

Cada any s’estrenen multitud d’obres audiovisuals, pel·lícules que resulten la intercalació de fotogrames. Però hi ha pel·lícules que no sols són pel·lícules, són films, obres magnífiques. A altres, aquesta consideració els resulta insignificant fins i tot, són obres mestres. Després hi ha les obres mestres totals, totèmiques, destinades a perdurar en la història com un punt d’inflexió en el seu llenguatge, pel·lícules-esdeveniment per a l’art, eternes. En aquest festival de Venècia n’hem vist de tots els tipus i, efectivament, The Brutalist de Brady Corbet es troba entre les últimes, les immortals.

Costa trobar les paraules necessàries per a aquesta crítica, n’hi ha poques que puguin fer justícia a què Corbet ha creat. Encara no se saben els guanyadors dels premis del festival, però, i amb tota convicció, qualsevol decisió que no sigui el Lleó d’Or a The Brutalist seria una enorme injustícia al cinema, així, en general.

Adrien Brody i Felicity Jones en un fotograma de The Brutalist. // Focus Features

En l’època en què vivim d’ultraproducció i ultraconsum, entrem en cicles viciosos en els quals ens deixem portar, normalitzant una forma de fer cinema molt més banal i sintètica, superficial. De cop, arriben obres com aquesta, molt més pròpies a una forma pretèrita d’entendre el cinema, que ens recorden les possibilitats extraordinàries que aquest llenguatge ofereix. Veient-la en una projecció magnífica (70 mm d’analògic brillant i el so fent tremolar tota la sala), la pel·lícula recorda a l’experiència de Pous d’ambició de Paul Thomas Anderson o d’El irlandés de Martin Scorsese, obres que s’escapen del comú, dels vicis acumulats pel cinema contemporani, que recorden altres temps passats i millors, no des de la nostàlgia, sinó de la convicció. Corbet apel·la a la millor dècada de la història cinematogràfica, a la dels setanta estatunidencs, aquella on convergien el fons clàssic dels gèneres americans amb el formalisme modern de les onades europees, crítiques amb la societat canviant que retraten. The Brutalist es desplega com una obra total que abasta des d’Hi havia una vegada a América de Sergio Leone al film de Thomas Anderson ja citat; suposa una narrativa sobre la construcció dels Estats Units moderns, com aquests es construeixen des de mans immigrants i sobre la injustícia de les jerarquies, és a dir, la consolidació del capitalisme.

Corbet no reprimeix la seva ambició extrema, busca la creació d’una obra èpica que recordi a les grans tragèdies de la narrativa. Suposa una pluja d’estímuls totals, una orgia lumínica que copula amb el gra de la imatge analògica, conferint una consistència i textura als espais que, igual com nosaltres, són testimonis de quelcom superior, més gran que nosaltres. En tot moment es té la sensació d’estar presenciant un abans i un després, uns gestos transcendentals dels nostres personatges que canviaran la història del seu país; però també tenim la sensació d’un abans i un després fílmic. El director britànic recorda a una de les millors carreres que mai hem presenciat; per moments, creiem ser audiència de, de nou, aquell Coppola dels anys setanta, el d’El padrí part I i II, La conversa i Apocalypse Now. Eren pel·lícules que configuraven conjuntament la pausa i solemnitat del clàssic amb el gamberrisme estilitzat, modern, dinàmic i crític, junt amb una experimentació del muntatge que suposava una experiència d’odissea monumental pel viatge dels nostres protagonistes. Corbet aconsegueix el mateix en la història d’aquest immigrant hongarès que se sent rebutjat per la societat on vol progressar i dota d’una genialitat que l’obsessiona a voler crear una construcció religiosa sense precedents, com si de l’obra mestra del director d'aquest film es tractés.

Guy Pearce, Adrien Brody i Isaach de Bankole en un fotograma de The Brutalist. // Focus Features

La projecció va venir separada de quinze minuts d’intermissió, on, sobre el paper, es podien estirar les cames, anar al lavabo o sortir a fumar. En el fons, durant aquells quinze minuts vam poder començar a processar la dimensió de què acabàvem de veure. Ens sentíem sobrepassats. Quan la pantalla queda a les fosques i apareix el títol d’“Intermission”, és fàcil pensar que no estem lluny de l’ambició de projectes com els ja citats, el Lawrence d’Aràbia de David Lean o 2001: Una odissea a l’espai de Stanley Kubrick.

Salvant, evidentment, les distàncies perquè es tracten de les majors pel·lícules de la història, i The Brutalist no és perfecta (la valentia de la proposta pot fer que, en arriscar més a la segona part i voler arrodonir tot el plantejat, l’equilibri i to no sigui homogeni), però el nivell de projecte és el mateix. Passen els anys i les dècades, avancem com a societat i fem progressar els nostres llenguatges, però obres com aquesta ens recorden perquè fem què fem i creiem en què creiem.