Crítica ‘Los destellos’ (2024), descomunal drama de Pilar Palomero al festival de Sant Sebastià

De festival en festival. Ara és el torn del cinema espanyol, que ja porta un seguit d’anys demostrant com de bé es poden fer les coses i presentant una generació totalment prometedora. De fet, ja no són futures promeses, són realitats presents, la primera línia de defensa del cinema de tot un país. Carla Simón, Elena Martín, Estibaliz Urresola Solaguren, Alauda Ruiz de Azúa, Elena López Riera... i Pilar Palomero.

Hi ha una clara línia d’autores neorealistes que miren el passat i dialoguen sobre la pèrdua d’innocència, el pas del temps i dones empoderades. Los destellos és la nova pel·lícula de Palomero, presentava aquí, al festival de Sant Sebastià, que es manté en la mateixa línia del ja esmentat. Això sí, és una línia que mai falla.

Patricia López Arnaiz i Julián López en un fotograma de Los destellos. // Caramel Films

Tant a Las niñas com a La maternal, Palomero situava en paral·lel la pèrdua d’innocència amb l’empoderament de la protagonista nena/adolescent. En la primera, eren la pressió de les companyes de classe, el com aquestes es relacionaven amb un món nou que començaven a descobrir, i la seva relació amb no haver pogut conèixer mai el seu pare. En la segona, era una adolescent embarassada, que aprèn a posar paraules a les injustícies que ha viscut tota la vida, deixant enrere la infància amb una nova vida que portava a dins. Palomero avança, situa cada vegada més en la maduresa a les seves protagonistes, suposant que el viatge de retorn al passat i la puresa d’allò que va ser i ja no és sigui cada vegada més gran. Aquí, Isabel és una mare que va decidir refer la seva vida i deixar enrere el pare de la seva filla; tanmateix, ell està molt malalt i, en cuidar-lo, ella reviurà tot allò que van ser junts.

Hi ha una sèrie de tics, o gestos, que fan previsibles tot aquest seguit de pel·lícules. Sempre hi ha el moment clau que tota la pel·lícula porta anunciat i que destrossarà uns personatges que, per fi, podran tancar una etapa; sempre hi ha una escena de pausa, de descans dramàtic, una cançó que canten o un ball abraçats; sempre hi ha mirades a la finestra i llàgrimes solitàries que ni tan sols mullen la galta. Malgrat tot, la intel·ligència de Palomero per construir aquesta estructura, clarament premeditada, nega la sensació d’artificialitat i ofereix un camp ple d’emoció, introspecció sincera i despullament dels sentiments. López Arnaiz, sens dubte una de les grans actrius espanyoles del moment, ja havia demostrat la capacitat de carregar-se tot el pes dramàtic d’un film a 20.000 especies de abejas; aquí tot gira entorn a ella, a aquell rostre robust, però sensible, rostre, ple d’una força que sembla a punt d’esfondrar-se en qualsevol moment.

Patricia López Arnaiz en un fotograma de Los destellos. // Caramel Films

El no sorprendre i suposar una proposta molt pròxima al que ja havíem vist, malgrat tot, pot pesar-li per moments, sobretot quan el cos dramàtic cobra més pes i frega aquella fina línia de rebuscar en la tragèdia. És clara la història que més li interessa a Palomero, capaç d’oblidar-se d’algun personatge quan ja no interessa, encara que ho puguem comprar tot amb la força que cobra el film amb un de la Torre mai vist fins ara, fràgil, de mirada perduda i saviesa terrenal. Totalment de premi Goya.

Los destellos és tot allò que ja havia sigut Palomero. És a dir, un bany d’emoció descomunal, apel·lant a un viatge de Víctor Erice sense la màgia de les seves faules. Justificat el seu talent i sent una de les pel·lícules espanyoles de l’any, seria interessant descobrir noves propostes de l’autora.