Crítica ‘Tardes de soledad’ (2024), el polèmic film d’Albert Serra sobre la tauromàquia a Sant Sebastià

Arranca la polèmica. Partits polítics demanant la cancel·lació de la projecció; individus mencionant un atac de censura a l’art... Poc cal mencionar, el nou film d’Albert Serra. Són innegables les seves contínues provocacions. Encara que ell no les consideri com a tal, el cinema de Serra sempre suposa un enorme exercici d’intel·lectualitat que busca la puresa i arrel dels gestos i reaccions, en una màxima existència sempre desconcertant.

En la seva nova obra, s’escapa de l’entorn de Canes i retorna a la festivitat espanyola. Els reis o nobles plens de talc i perruques excèntriques ara són torers que transformen l’assassinat en art i vesteixen llampants vestits de llums i colors que quedaran impregnats de la sang de les seves víctimes, com si de la pintura sobre un llenç es tractés.

Fotograma de Tardes de soledad. // Andergraun films

L’eterna dicotomia de l’art. Sols valorem com aprofita el seu llenguatge o també el seu gest polític i el paper de la seva moral? La veritat és que el cinema és i serà polític; ho acaba de demostrar el mateix festival en una reivindicació de suport total al cinema argentí, per exemple. Hi ha qui diria que seleccionar aquest film també és un gest polític, d’espai a una forma concreta d’entendre el cinema. La d’Albert Serra sempre ha sigut la d’una exaltació absoluta al poder de la imatge i de respecte a aquesta. El director ha anat trobant el valor categòric de cada fotograma; Història de la meva mort ja posseïa una gran proposta temàtica amb la convergència de Casanova i Dràcula; La mort de Lluís XIV era un poema visual de la fisicitat de la carn en els seus últims respirs; Liberté, si bé molt polèmica, construïa una dilatada experiència sobre l’alliberament dels instints més purs i exaltava el paper de l’espectador com a voyeur; Pacifiction és la seva gran obra mestra, una entrega total de desconcert, la seducció del misteri amb aquell paisatge totèmic que ens endinsava en una espècia de faula infernal. Ara, Tardes de soledad mostra que el director banyolí continua sent ja no sols un dels grans representants del talent espanyol, sinó la gran defensa del cinema d’avantguarda europeu.

Com ens podem sentir davant una pel·lícula que retrata la tauromàquia? A la projecció, se sentien murmuris, gent movent-se de la cadira, incòmoda. És natural. El debat hi ha sigut sempre. La proposta de Serra, com tot el que ha fet a la seva carrera, és mostrar allò que és tal com és. La innocència humana. Per tant, sí, es mostra la tauromàquia com el que és. Una tortura, un art, una banda de psicòpates, una dansa d’aparellament entre dues bèsties... Totes les interpretacions poden sorgir depenent de l’espectador. Aquesta és la grandesa de l’autor, saber capturar cada instant en la seva màxima esplendor. La sang hi és; hi ha qui la considerarà mostra de la tortura, hi ha qui creurà que serà el resultat de l’èxit de la superioritat antropocèntrica. Sigui com sigui, és allà. No es pot negar i seria un error fer-ho. No és cert que Albert Serra exalti els valors de la tauromàquia; és molt conscient de tot el que fa i què implica cada pla, què retrata.

Albert Serra durant el rodatge de Tardes de soledad. // Andergraun films

En l’era de dinamisme frenètic en què vivim, veure un film de Serra és com retornar a la puresa del cinema. Cada fotograma construeix un llenguatge homogeni i aprofita tots els recursos que ofereix el físic, la pell i la respiració del toro, l’obsessió del torer en la seva causa, convertit en un fanàtic religiós i una espècie en ple estat salvatge, la sang que tenyeix la sorra i la pell dels protagonistes, el públic i els fidels seguidors de Roca Rey (efervescents devots que enalteixen el seu líder)... Tot conjuga d’una forma perfecta en aquesta pel·lícula per construir un relat violentament seductor, sí, però també una eina que permet assenyalar tot un sistema tan arrelat al folklore espanyol.

Ara, sols ens queda esperar a la seva estrena a les sales del país, amb data encara no confirmada. És innegable tot el soroll que es despertarà llavors i, sens dubte, serà molt interessant escoltar tots els debats que se’n puguin generar, ja no sobre l’excel·lència cinematogràfica consolidada de Serra, sinó sobre la responsabilitat moral de la seva càmera.