Crítica ‘Presence’ (2024), un implacable Soderbergh inaugura Sitges

“Una pel·lícula fantàstica d’un director fantàstic”. Així presentava Àngel Sala, director del festival de Sitges, Presence, el nou film de Steven Soderbergh, encarregat d’inaugurar aquesta festa del cinema irreverent. Sempre m’ha resultat fascinant que el fantàstic, de per sí, impliqui socialment la identitat de ser allò fantàstic, és a dir, allò meravellós; a partir de la subversió de la realitat, s’assoleix la millor de les lectures sobre aquesta.

La pel·lícula explica la història d’una família que arriba a una gran i elegant casa; des del principi, se’ns aclareix que la filla passa per un moment enfonsat, ja que acaba de perdre la seva millor amiga. A partir d’aquí, observem el dia a dia d’ells; el fill, un jove mancat d’empatia que es baralla amb la seva germana, la mare, que mostra molt més afecte per ell, mentre amaga secrets de la seva feina, el pare, que intenta mantenir l’ordre en la seva família, però ja no pot més, i la filla, algú que sols necessita trobar una mica d’amor entre tant odi.

Imatge promocional del film. // Neon

Soderbergh retorna a aquella màxima de Hitchcock, a la prova clara d’una obra que es construeix sobre la seva forma. Això no vol dir que es vegi mancada a nivell narratiu o que sembli simple; al contrari, Presence dota d’un seguit de girs de guió extraordinaris i una construcció dels diàlegs que dibuixen amb mà ferma la identitat dels seus abandonats protagonistes; ara bé, el que singularitza la pel·lícula i la fa tremendament atractiva és la seva construcció visual, com aprofita tot les eines del llenguatge cinematogràfic per crear sense parar. Soderbergh explota les possibilitats de la contínua càmera en mà, no com si es tractés d’un found-footage, com REC o El projecte de la bruixa de Blair, sinó que se situa des del punt de vista d’un personatge suposadament imaginari, algú que sempre hi és a la casa, algú que observa i controla, un fantasma omnipresentment terrorífic.

Tal com ja feia Cronenberg a Videodrome, especialment en aquella escena on el protagonista fuetejava una televisió on apareixia la seva parella sent maltractada i, mentrestant, nosaltres ho contemplàvem, Soderbergh subverteix o, vist d’altra manera, incrementa el nostre valor com a espectadors. Ens convertim en clars observadors de l’escenari i el nostre caràcter de voyeur, d’algú capaç de gaudir d’allò més cruel que se li mostra, és assenyalat. Ens sentim obligats en ser el fantasma, la càmera que es mou constantment per la casa, que s’acosta amenaçadora al rostre de cada personatge, que s’amaga rere una porta... Soderbergh, com aquells dels directors més intel·ligents, aprofita totes les eines que ofereix el digital i altera la imatge, la plastilitza, la deforma en ulls de peix observadors, la tremola violentament quan incrementa la tensió del film. Al llarg de la seva incansable hora i mitja, el director estatunidenc no deixa d’explorar la seva proposta i explotar les seves possibilitats, mentre se’ns mostren els trucs i secrets que guarda la història.

Fotograma de Presence. // Neon

Ara, si tot fossin formes, la pel·lícula es limitaria a ella mateixa. Molt poques coses són el que semblen i això implica que pugui aguantar enormement posteriors visionats, on, ja entenent el cor del film, s’apreciïn molt més tots els gestos o frases passades. Sota la silueta d’una proposta estilitzada, però senzilla, hi ha una gran, tensa i mil·limètricament controlada pel·lícula, que es despulla amb la major de les consciències possibles.

El festival de Sitges ha arrencat amb una enorme aposta, molt superior a les dels passats anys que, si bé suposàvem grans divertiments del terror, eren més irregulars o convencionals. Comencem un prometedor festival amb la que, sens dubte, ja lluita per ser la gran sorpresa d’aquest i un dels himnes del suspens d’aquest any.