Crítica ‘Bury Your Dead’ (2024), molt soroll per a tant poc | ‘Enterre seus mortos’

Avui, l’Auditori Melià ha rebut l’estrena mundial de Bury Your Dead, el nou film del brasiler Marco Dutra, qui, junt amb Juliana Rojas, va guanyar el Premi de la Crítica de Sitges el 2017 amb Los Buenos modales. En aquest cas, ens endinsem en un fosc viatge a la bogeria més profunda dels inferns, a la representació d’una apocalipsis bíblica ja present i on, amb el nefast seny que els queda als protagonistes, aquests intenten sobreviure.

Un cotxe de policia aparca, baixa el conductor, camina, la càmera el segueix i ens descobreix un cavall estimbat contra un cotxe i penetrant amb el seu cos el vidre. Efectivament, tal com indica la sinopsi, els nostres protagonistes s’encarreguen de recollir animals morts a la carretera; no perquè l’apocalipsi que se’ns dibuixa porti a atropellar-los, sinó perquè cauen del cel, convertits en tempestes.

Danilo Grangheia i Selton Mello en un fotograma de Bury Your Dead. // m-appeal

La veritat és que el panorama era prometedor, i molt. Tot apostava a una de les pel·lícules més espectacularment fosques i sòbries del festival; encara més, arranca en clau de neowestern modern, amb aquests policies patrullant les carreteres de l’infern, vestint barrets de cowboy... Tot, tot era atractiu... I, malgrat tot, hi havia un rebombori bastant homogeni en sortir de la projecció. Hi ha poques coses pitjors que una mala pel·lícula, i en especial una que suposa una gran decepció, però no hi ha res com una que avorreixi tediosament. Bury Your Dead és plegada de bones idees i les perceps amb claredat. És com veure algú recopilant totes les frases en negreta d’un article, però sense saber endreçar la prosa que les uneixi; com quan construeixes un plat amb ingredients sempre funcionals, però sense respectar el temps de cocció de cadascun d’ells, quedant uns massa freds i altres extremadament cremats.

Dutra intenta construir un escenari on tothom ja es veu submergit en la major de les bogeries, on tot és violent, tot son personatges corromputs i depravats. Juga en un terreny tan perillós com el de no poder empatitzar amb el protagonista, ja sotmès a l’ambient; tot es mou en contra del visionat, i no per l’actuació de Mello. Un dels punts a favor és la seva entrega al projecte, tan sobri com aquest i mantenint un carisma que ens permet avançar entre tantes idees negant-se les unes a les altres; això sí, a mesura que el film desemboca en un deliri absolut, Mello cau en una sobreactuació de crits, sospirs i gemecs tan insuportable com la resta de les apostes.

Selton Mello en un fotograma de Bury Your Dead. // m-appeal

No se li pot negar a Dutra la valentia del seu projecte i la seva creença en el cinema de gènere. En aquest viatge al terror, ens parla de la importància d’enterrar els nostres morts i, per tant, en pecats del passat. En el cas del protagonista, els ressons que pateix li provoquen uns terribles i violents insomnis equivalents a la mateixa brutalitat que veuen els seus ulls durant el dia.

Ara bé, i com ja hem dit, tot és molt més seductor sobre el paper. A través de la pantalla, es dilata de forma esgotadora tota la suposada atmosfera asfixiant i el que podien ser uns robusts i violents vaquers, es converteixen en banals predicadors.