Crítica ‘Nunca te sueltes’ (2024), el terror sobre els límits de la maternitat que tanca Sitges | ‘Never Let Go’

L’any passat, la irreverència del festival de Sitges va desembocar en la meravellosament divertida Dream Scenario. La ment de Kristoffer Borgli i la sempre entrega total de Nicolas Cage oferien una sàtira gens infravalorable, on la seva mordaç crítica social analitzava la globalització moderna i l’exposició de l’aparença i el mercat per davant de les persones. L’equilibri entre la contundència del missatge i un Cage irresistible des del fatalisme tancaven una edició històrica del festival fantàstic.

Ara, la irreverència d’aquesta festa del cinema porta a l’altre cantó, al terror de la nova pel·lícula d’Alexandre Aja, qui, de fet, va ser homenatjat per la seva dedicació al cinema de gènere al llarg de les últimes dècades. Tal com va fer el festival, nosaltres acabem la cobertura d’aquest amb la crítica de Nunca te sueltes, encara que falten per arribar tot el seguit d’entrevistes i on, a més a més, hi haurà la del director francès per oferir-nos algunes de les claus del seu nou film.

Halle Berry en un fotograma de Nunca te sueltes. // Lionsgate

La veritat és que aquesta clausura ha suposat una certa davallada d’ànims. En el fons, l’edició d’enguany ja es trobava un pèl per sota de les dels anteriors anys, malgrat enormes títols que s’hi han projectat i que ja se situen ben amunt de les llistes d’aquest 2024. Després del seu retorn a una producció francesa, Oxígeno, Nunca te sueltes és la nova pel·lícula estatunidenca del director, després de l’èxit d’Infierno bajo el agua (Crawl, aplaudida pel mateix Tarantino), de la qual, de fet, ja està preparant una seqüela. En aquesta ocasió, aquella gran estrella, ja situada a una segona, o tercera, línia, Halle Berry és una mare obsessionada a poder protegir els seus fills de la pandèmia zombi en què es troben. Seguint un conjunt de rutines i creences sobre imposades, quedaran protegits dels monstres, invisibles als ulls dels nens. La pel·lícula avança des d’una mirada robusta, construïda a base de patiment i secrets, del personatge de Berry, ja oferint des del primer moment una possible lectura moderna sobre els lligams filo-maternals i la necessitat de créixer i experimentar en llibertat.

Perquè els nens no puguin veure les criatures i estiguin salvats d’aquestes, han d’estar sempre lligats a la fusta de la casa, mai abandonant la corda que els envolta. A partir d’aquí, i tal com expressa el director a l’entrevista que li hem pogut fer, el nus del film es desenvolupa des que un dels fills comença a qüestionar allò que veu i sent, aquelles creences i religions amb les quals sempre havien crescut; a Aja no li manquen prometedores idees. Estudiant la seva filmografia, un pot veure com sempre ha explorat el terror des de diferents perspectives. Aquí, si bé la història és d’un clar contingut fantàstic, es nota clarament que el que més l’interessa és aquesta família, la desconstrucció dels seus lligams, les reflexions sobre els efectes dels actes per a un futur i el sorgiment d’un esperit crític en un moment en què tot el que t’envolta són males bèsties preparades per devorar-te. Sobre el paper, tot funciona, però també tot és previsible des dels primers vint minuts. La pel·lícula no sorprèn i passa allò que es genera en els films de terror quan exploten i ja hem desconnectat, que són avorrits. Vaja, el pitjor que li pot passar a una pel·lícula així.

Anthony B. Jenkins, Halle Berry i Percy Daggs IV en un fotograma de Nunca te sueltes. // Lionsgate

Mostra senyals de poder remuntar, sobretot quan explora els dubtes de què és real i què no, especialment quan tot és desconegut. El gran problema, si bé ja anava perdent pols a mesura que allarga els mateixos misteris que els primers plans ja ensenyaven, és un seguit d’intents de girs argumentals, contradient-se els uns als altres, i prenent aquella decisió sols pròpia dels poc atrevits: buscar el desconcert i la incògnita, en lloc de tenir una clara idea amb com acabar la seva pròpia història.

Nunca te sueltes, com altres pel·lícules vistes en aquest festival, és entranyable per les seves bones intencions i per la creença en els missatges moderns, però es perd entre ella mateixa com les cordes de la seva història. L’afecte que hi podem sentir (i una cosa no treu l’altra, enormes els dos actors de nens, així com el disseny d’art) l’acosten molt més a una pel·lícula sempre funcional per veure al sofà una nit de dijous.