Crítica ‘A Different Man’ (2024), l’obsessiu thriller que apel·la a Frankenstein

Viure un festival de cinema sempre t’endinsa en el frenetisme d’aquest, en una constant consumició mental i física on el raonament i la capacitat de sorpresa es van deteriorant. Especialment a Sitges, l’eufòria que s’hi viu porta a l’experiència d’un munt de propostes gamberres, revolucionàries i tan diverses que resulta, fins i tot, impossible de processar. Enmig de tot plegat, sempre hi ha el moment com quan va arribar A Different Man, una pel·lícula amb un repòs que la singularitza respecte a la resta.

Ja venint de tot el ressò generat a Berlín, on va guanyar l’Os de Plata per la millor interpretació principal de Sebastian Stan, amb una entrega descomunal on demostra ser molt més que un actor encasellat al cinema de superherois, a Sitges va ser reconeguda com el millor guió del festival. De la mà d’A24, sens dubte, promet ser una de les pel·lícules per la temporada de premis.

Sebastian Stan en un fotograma d'A Different Man. // A24

Edward és un jove aspirant a actor que pateix neurofibromatosis, una afecció que implica el creixement de tumors en el sistema nerviós. Porta la malaltia sempre a sobre, com una màscara de la qual no pot sortir, però que guarda una identitat que ningú pot o vol conèixer. Tot canvia quan arriba l’Ingrid al pis del costat, una noia plegada de somnis d’escriptora i que li mostra una atenció i respecte desconeguts. Plegat de la passió que pot sentir per a ella, però creient no tenir-la al seu abast, se sotmet a una operació que li permetrà adquirir el rostre d’algú qualsevol, algú molt més comú, però, per la societat, algú molt més normal. Tot el que vindrà després, les intencions d’ella d’explicar la vida de l’Edward amb una obra de teatre, ell, sense explicar qui és realment, volent interpretar-se a si mateix per acostar-s’hi, la irrupció de l’Oswald, algú amb la mateixa malaltia i que voldrà desplaçar a l’Edward de la seva pròpia vida, ja que, als ulls de tothom, ara és algú qualsevol... Tot, desemboca en una obra shakespeariana que ressona a les qüestions més monumentals de l’ésser humà, mantenint aquella cerca de la identitat com el gran monotema de la societat moderna.

És impossible no veure A Different Man i no recordar L’home elefant de David Lynch. L’adaptació de 1980 es mostrava com una biografia de Joseph Merrick, a qui se li havia arravatat l’experiència d’allò més vital, del cor de la vida; les malformacions físiques, a causa de la síndrome de Proteu, el van portar a un seguit de desgràcies fins a conèixer al doctor Treves. El film de Lynch, amb tota la seva herència gòtica i expressionista, és un cant a la vida, a poder descobrir l’essència d’aquesta, el seny i l’amor entre tanta tirania deshumanitzada. Schimberg, director d’aquesta A Different Man, apel·la al mateix esperit, però amb un discurs molt menys esperançador i tràgic. Resulta increïble com s’acosta a La sustancia, també vista al festival, on l’existència de dos cossos contraposats respon a l’ambició d’encaixar en l’èxit estètic de la societat i lluitaran per posseir la identitat de la que formen part. El físic per davant de l’ésser, el desig, corromput d’egoisme per controlar la natura, allunyant allò tan humà i pur que ens diferencia.

Sebastian Stan, Renate Reinsve i Adam Pearson en un fotograma d'A Different Man. // A24

Sent una lectura contemporània del que ja exposava Mary Shelley a Frankenstein, el nostre protagonista és un Prometeu que desitjarà prendre la flama als Déus, amb tota la condemna que aquest conte asfixiant pot suposar. Amb una entrega absoluta en tots els seus àmbits, se li podria haver exigit valentia al guió, buscar més explosivitat a mesura que avança, més obertura al gènere desenfrenat, en lloc de mantenir-se en una reclusió que no acaba de trobar el seu clímax.

Tanmateix, des que el film arranca som conscients de presenciar una obra singular, una capaç de crear els seus propis microambients narratius, del jazz fusionant-se amb el grànul de la fotografia que retrata a una Nova York com aquella dels setanta... Una, on les tragèdies més fosques, obsessives i denses podien tenir lloc.