Crítica ‘Emilia Pérez’ (2024), el musical barroc que França envia als Oscars

Canes, Sant Sebastià... I ara, casa nostra. La representant francesa pels Oscars, Emilia Pérez, va arribar ahir al festival CLAM de Manresa. Amb tot el ressò generat des de la seva presentació a Canes, on va guanyar el premi especial del jurat al grup d’actrius que la protagonitza, Zoe Saldana, Karla Sofía Gascón i Selena Gomez, és, sens dubte, una de les pel·lícules més esperades d’aquest any.

El nou film de Jacques Audiard, que venia de dirigir aquell potent trio romàntic de París, Distrito 13, és un cant a la llibertat en tota regla. Un film tremendament lluny del perfeccionisme, justament perquè no apel·la a aquest i, per molts moments, sembla no interessar-s’hi. Audiard s’endinsa en la complexitat de la transsexualitat en un relat que abraça tota la diversitat estilística possible per ampliar la seva mirada.

Selena Gomez en un fotograma d'Emilia Pérez. // Why Not Productions

Quan Leos Carax va estrenar Annette, molts la vam elogiar per ser tot el que fa temps que li reclamem al cinema, llibertat absoluta en el fons i frescor modernista en les formes. Trobar-se amb obres que recuperen el classicisme cinematogràfic ja és pràcticament impossible, que es dirigeixin a aquella cosa tan pura de la creació, de l’elegància en l’aparent, però dificilíssima, simplicitat. Acceptant-ho, és molt més fàcil i viable exigir la valentia de l’extravagància, sobretot en uns temps on allò diferent i rupturista és tan aplaudit. Carax assolia un antimusical total, una òpera rock que desafiava les normes i l’acceptat social. Ara, Audiard s’endinsa en el mateix intent, molt lluny, evidentment, de la genialitat i genuïnitat de Carax, però amb una mateixa valentia a la qual sols ens podem rendir i admirar. En efecte, quan se’ns pregunti què és un artista, podem dir Audiard a Emilia Pérez. Construeix una història pràcticament almodovariana, de dones empoderades que s’entrecreuen i viatgen a la màxima complexitat que ens defineix, que no decideixen encasellar-se en allò que se’ls ha preestablert, sinó que afronten la vida pel seu dret i voluntat a ser.

Des dels primers minuts en començar el film, un és conscient de la dimensió de la proposta d’Audiard. Emilia Pérez arranca amb una agressivitat en els números musicals que ja anuncia explorar els límits coneguts del gènere, de l’encreuament del poder de la ficció amb la presència de la realitat, aquella suspensió de la versemblança, i sempre sostingut amb la rigidesa i magnetisme del rostre d’una imperial Zoe Saldana. Ella és una advocada molt més capaç de la segona línia on es troba, d’aspirar a la fidelitat a la seva moralitat que la seva feina sembla vacil·lar. Tot canvia quan és contractada per un mafiós milionari que desitja poder-se operar, canviar-se d’identitat i ser la dona que anhela. Tot apuntava a ser un film totèmic, però, a mesura que avança, s’interessa molt més pel personatge de Sofía Gascón, el mafiós que es converteix en una activista que ara ajuda a aquells que abans hauria mort. Emilia Pérez decideix ser un cant a aquell gran tema modern de la cerca d’un mateix i l’assumpció de la nostra responsabilitat; ara bé, cinematogràficament, quan el film es converteix en melodrama social i abandona tot l’artifici del primer acte, per molt que després busqui reprendre el to en forma de thriller shakespearià total, cau en davallada narrativa.

Zoe Saldana en un fotograma d'Emilia Pérez. // Why Not Productions

Sofía Gascón és la cara d’un film obertament emocionant, d’allò més complex en l’intimisme, i Selena Gomez és la ràbia i energia que assoleix compensar el tercer acte, brillants totes dues. Però Zoe Saldana és la pel·lícula, és la grandesa que manté allò més gran a què aspira, malgrat que hi hagi moments en què tot li vagi en contra i el film, fins i tot, s’oblidi del seu personatge. És l’ambició, l’empatia, el seny, la seducció de l’empoderament i la força de la singularitat.

Audiard ens deixa un film únic, a què sempre poder referir-nos, un tren d’alta velocitat convençut de poder trencar tots els murs, ple de llums i extravagància, estranyíssim, sense témer poder descarrilar-se, fins i tot quan ho acabi fent; a vegades, és el millor que se li pot demanar a una pel·lícula.