Crítica ‘Bird’ (2024), Andrea Arnold fantasia amb la revolució contra la crueltat

Des del seu pas pel passat festival de Canes, la nova pel·lícula de la ja consagradíssima Andrea Arnold s’ha convertit en una de les grans petites-joies del cinema d’autor de l’any. Sumat a les seves projeccions a Toronto o Sant Sebastià, Bird s’uneix a elegants films predestinats a triomfar en el nínxol de la cinefília, com també poden ser Anora o All We Imagine As Light.

Després de guanyar l’Oscar a millor documental per Wasp, Arnold ha construït una brillant carrera des del cinema independent, buscant la intimitat des de la cruesa del realisme i sempre amb una clara mirada social posada en els protagonistes de les seves històries. Amb Bird, mantenint el poder de la seva veu, acosta les vides retratades a la fantasia.

Nykiya Adams i Barry Keoghan en un fotograma de Bird. // British Film Institute

El cinema d’Arnold sempre ha dialogat sobre masculinitat i feminitat des del protagonisme de les dones. En aquesta ocasió, la càmera recau sobre la Bailey, una nena de dotze anys que viu en la precarietat dels suburbis anglesos on ha crescut. Keoghan, mantenint-se com aquell rostre misteriosament perdut, seductorament actual, és el seu pare, un home ignorant que decideix casar-se amb qui sols porta uns mesos, però que diu estar a punt de guanyar molts diners gràcies a una granota que baveja una substància al·lucinògena quan escolta música sincera. Mentrestant, la seva mare, qui està a càrrec d’uns germans de la Bailey, viu immersa en les drogues i pateix la violència de la seva parella. La situació, tan asfixiant com, per moments, esbojarradament delirant, ens porta en una entrada a la maduresa per una nena que ja ha madurat des de fa massa anys a base de supervivència, tal com també ho ha fet el germà amb qui viu o els problemàtics amics amb qui s’envolta.

La directora manté, per molts moments, una càmera en mà i llargs plans que ens endinsen en els exteriors i interiors que configuren el relat, dibuixant una atmosfera que ressona a molt més que el simplement perceptible a primera vista. Bird, per molt senzilla que pugui presentar-se, no és una simple pel·lícula d’injustícies socials, lluita de classes i persones perdudes. És un conte amb una peça clau al seu centre i que dialoga entre temps sobre els seus protagonistes; contraposa unes generacions amb les altres: les totalment perdudes, o parcialment i que guarden bellesa en els seus gestos absurdament tendres, i les somiadores, les de la joventut que es rebel·la contra la desgràcia. El cercle d’amics de la Bailey s’agrupen per apallissar i avisar aquells que abusin dels altres, mares, fills o individus abandonats. I, mentrestant, de nou, la peça clau al centre; Franz Rogowski, immens en la seva mirada perduda, és Bird, l’ànima de l’obra, un ésser entre l’angèlic i el terrenal, l’esperança i la desgràcia, la fantasia i el realisme.

Nykiya Adams en un fotograma de Bird. // British Film Institute

Bird es mou entre la barbàrie i la faula, desdibuixant la credulitat per aspirar al misticisme de la humanitat. Arnold pot desplaçar-se massa d’aquest equilibri i pot tendir a ensucrar en excés la història, caient en certs tòpics i maniqueismes, però, sens dubte, allò que explica és tan poderós i ple de personalitat que li acceptem el viatge.

En cap cas hem de permetre caure en el judici d’una obra menor, sinó que hem d’abraçar la intimitat que ofereix i empatitzar amb els seus protagonistes com a individus que, al final, entre tragèdies i pèrdues, sols busquen, mútuament, una mica de seny i amor en aquest despietat i cruel món. Vaja, com tots nosaltres.