Crítica ‘Anora’ (2024), arriba la Palma d’Or de Canes de Sean Baker

Com cada any, el passat festival de Canes va viure un bany descomunal de propostes artístiques; del thriller social en forma de musical hip-hop a l’Emilia Pérez d’Audiard, al realisme que atrapava Kapadia en un pràcticament documental indi a All We Imagine As Light; d’aquell cant a ser i viure d’una Arnold que encara veu del cinema independent a Bird, al retorn a aquella irreverència extremadament incòmoda de Lanthimos amb Kinds of Kindness.

Enmig de tot plegat, s’erigia una d’aquelles obres pràcticament inclassificables per la dimensió d’adjectius i referències que desborda. Anora, amb la seva convergència entre la comèdia més delirant i el drama més demolidor, guanyava una Palma d’Or que permet ser el gran reconeixement a un director tan increïble com és Sean Baker (The Florida Project, Red Rocket).

Mark Eydelshteyn i Mikey Madison en un fotograma d'Anora. // Neon

Molts recordaven que aquest gallardó suposa la cinquena Palma consecutiva de l’estudi Neon, podent-se situar per davant d’A24 com a la gran productora del cinema d’autor del moment. Arrancava el Parásitos de Bong Joon-ho i la seguien Titane de Ducurnau, El triangulo de la tristeza d’Östlund i Anatomía de una caída de Triet. Totes meravelloses i, tanmateix, Anora podria arribar a ser més fascinant que les dues anteriors. Baker, que tots aquests anys ha estat desemmascarant la falsedat del somni americà i exposant l’altra cara del glamur, suposa una inversió del conte de fades clàssic, de la ventafocs infantil o la Pretty Woman adulta, d’aquella fantasia de ser, simplement, rescatada per un home ric i elegant. El personatge d’Ivan, interpretat per un descomunal Mark Eydelshteyn, a qui seguir de ben a prop, és un malcriat que sí desborda riquesa per tot arreu, però li manca l’elegància desitjada, aquells Richard Gere o Frank Sinatra que tant podien defensar una masculinitat serena. No, no, aquí la masculinitat és vertadera, en totes les seves facetes. És acomplexada i abandonada, manipuladora i totipotent, esquerdada en silenci i desenfadadament ensordidora.

Continuant l’exemple de grans directors moderns, de Scorsese a Tarantino, Baker construeix un poderosíssim relat a base de moltes intrapel·lícules que configuren aquesta Anora. Dilata les seqüències al màxim i totes elles conjuguen en un conjunt de tons per suposar un emocional viatge del frenetisme a la tragèdia. Recordant a Billy Wilder, i és apuntar molt amunt, jugava amb aquell perill que l’espectador infravalorés la comèdia en bé del drama, però tant L’apartament com Què bonic és viure són aparents petites històries que, de la simplicitat, aconseguia crear les més potents pel·lícules sobre el que ens fa ser humans. De la mateixa manera, aquí, una prostituta de Brooklyn que s’enamora d’un jove rus, ric i ignorant no té importància. És la intel·ligència de Baker en construir un ritme narratiu que no desenfrena en ni tan sols un minut fins a la meitat del film; és la seva capacitat d’endinsar-se en una mateixa situació i esprémer tots els recursos narratius possibles; és el retrat del sexe d’un director que creu que combatre un tabú tant vital com cinematogràfic, valgui la redundància.

Mikey Madison en un fotograma d'Anora. // Neon

Ara bé, quan a Baker ja no l’interessa ni la comèdia romàntica-sexual ni la delirant persecució dels gàngsters russos que treballen pel pare d’Ivan i arriben per cancel·lar el seu matrimoni, que sembla apel·lar a allò tan pur de la comèdia física dels grans del cinema mut, decideix convertir Anora en un asfixiant drama d’ànimes perdudes i soles en el gra de la imatge, i allò que eren felicitat i persecucions ara són mirades en silenci; allò que eren riures que omplien la sala de cinema ara són batecs desesperats.

La pel·lícula, sempre recolzada per una totèmica Mikey Madison, que ofereix una varietat de registres i recursos tan descomunals com la mateixa Anora, directament de nominació d’Oscar, és una de les grans estrenes de l’any, catapultada ben amunt en demostrar aquell magnífic equilibri on el cinema d’autor íntim es retroba amb allò lúdic que busquem en el cinema.