Crítica ‘Cónclave’ (2024), thriller religiós amb Ralph Fiennes | ‘Conclave’

Què és qualsevol religió sense el misteri sobre on es construeix? On quedarien les creences si tot se sabés i desaparegués el poder del secretisme i la seducció de la intriga? Competint a la selecció oficial del festival de Sant Sebastià, Cónclave és la nova pel·lícula d’Edward Berger, director de la molt aplaudida i guardonada Sin novedad en el frente. Amb tot el prestigi atorgat a la seva anterior obra, ara disposa d’un elenc plegat d’estrelles per aquest thriller políticament religiós.

En la revisió del clàssic bèl·lic de 1929, Berger apostava per una abrasadora posada en escena que asfixiava a l’audiència, en la línia de les recents Dunquerque de Christopher Nolan i 1917 de Sam Mendes. En canvi, si bé manté aquesta força, ara s’acosta a una metralladora de línies de diàleg ràpides i divertides per fer avançar la intriga del film.

Ralph Fiennes en un fotograma de Cónclave. // Access Entertainment

Ja havíem vist prèvies entrades a la corrupció i els tripijocs del catolicisme des d’una visió clarament moderna. Les dues sèries dirigides per Paolo Sorrentino, El joven Papa i El nuevo Papa, si bé acceptaven de ple l’atractiu mitològic del miracle, sempre present en la filmografia del napolità, suposaven un clar paral·lelisme entre el pecat de l’Església i la resta de pecats humans, ja que, al final, sols es tracta d’una institució desenvolupada i sostinguda pel poder de la convicció d’aquests altres. És a dir, enmig de tantes adulacions a la puresa, innocència i bondat, tots els que les defensen estan plegats de maleïts mentiders i oxímorons d’allò que defensen. Una gran onada de fum gris que omple la sala i nul·la la visió a tots els que no acceptin un joc tants anys ben sostingut... Excepte per aquells que decideixin avançar amb tal fermesa que sí que aparenten creure en allò que prediquen; era el personatge de Jude Law a les sèries i, aquí, el de Ralph Fiennes, disposat a salvar dels escàndols l’Església i d’honrar la memòria del Papa difunt.

Quan el Pontífex Màxim mor, Lawrence, el personatge d’un sempre senyorial i convençut Ralph Fiennes, serà l’escollit per organitzar i dirigir tot el procés de la nova elecció d’un Papa. És un tràmit polític que, justament, ja estava present a la sèrie de Sorrentino i funciona tremendament a la pantalla ja no només per les intrigues polítiques que suposa, sinó també per l’hermicitat d’un món ocult a la resta d’espectadors. La clau del moment és un canvi que tant pot ser sinònim de progrés liberal com de retrocés conservador, i és aquí on es troba l’arrel del film, la seva importància. Es tracta d’una obra clarament pròpia de la seva generació, d’una època políticament convulsa, plena de canvis, amb una societat que avança fermament i plena d’ideals de millora, però també una altra que sols escolta els cants del passat i de suposats temps millors, on tothom seguia allò que podia creure perquè desconeixia la resta.

Sergio Castellito en un fotograma de Cónclave. // Access Entertainment

Cónclave és una pel·lícula conscient de la fermesa amb la qual s’ha de moure, que, malgrat la diversió dels seus diàlegs enginyosos i personatges excèntrics, pren una solemnitat destacable. Malgrat tot, i sent una gran pel·lícula, un seguit de girs en el guió la poden desdibuixar del seu tema central, acompanyant una tendència a la paròdia d’alguns d’aquests individus clarament tòpics.

Això no treu que sigui capaç d’explotar amb la música Bertelmann, encarregada d’incrementar el valor categòric de la imatge. Si bé no perd el seu modernisme, aquí adopta una posada molt més clàssica, buscant aquesta solemnitat i deixant via lliure a la seducció dels diàlegs. El resultat, encara que allunyant-se del que promet en arrencar, és de les pel·lícules més entretingudes del festival.