Crítica ‘Mickey 17’ (2025), Bong Joon-ho polititza la Berlinale amb la gran ciència-ficció

Després dels Oscars del 2020, Bong Joon-ho es convertia en el director revelació del moment. Un enorme grup d’amants del cinema d’autor i asiàtic ja feia temps que el venerava, però ara el descobria tot, absolutament tot el públic. Tothom parlava de Parásitos, la solemnitat absoluta d’una mirada que el director sud-coreà ja havia estat construint amb altres obres igual de totèmiques.

Ara, en plena Berlinale, aquest home introvertit, de somriure murri per sota el nas i cabells desmanegats, colonitza de ple la ciutat i aquesta s’atura per l’enormitat de la seva nova proposta. Doblement protagonitza per Robert Pattinson (com si de Jeremy Irons a Inaseparables es tractés, però ja hi arribarem), la pel·lícula és l’adaptació de la novel·la de ciència-ficció Mickey7, d’Edward Ashton.

Robert Pattinson en un fotograma de Mickey 17. // Warner Bros.

La silueta del director és tal que aquesta és de les pel·lícules en què es crea una tensió en l’ambient d’un festival abans de la seva projecció. La gent està expectant d’amb què se’ls abrasarà la ment, ells mateixos, malgrat el cansament ja acumulat d’un festival, es llancen de ple a la cova platònica que és un cinema. S’apaguen les llums i la gent riu, s’espanta i gaudeix; es tornen a encendre i el públic aplaudeix. Mickey 17 és la reconfirmació de què és Bong Joon-ho, un descomunal creador d’imatges que penetraran la nostra ment, cohabitaran i dialogaran en aquesta, fins i tot quan la projecció ja hagi acabat. El director sud-coreà ha modelat un increïble pols on el cinema d’autor més ambiciós es retroba amb l’espectacularitat de la concepció d’un blockbuster, com ja ho van demostrar altres directors el passat any, de l’adaptació de Villeneuve de l’univers de Dune al thriller polític de Berger dins el Vaticà a Cónclave. Joon-ho retorna l’autoria i immensitat filosòfica-política a una gran ciència-ficció que ja semblava haver-la oblidat, sols pendent de l’espectacularitat que se’n pugui esprémer.

Semblava que les contínues capes de lectures només es podien trobar en la ciència-ficció minimalista, però el director travessa tot el possible cinematogràficament per, en el fons, continuar fent una obra pròpia. De base cronenbergiana, la pel·lícula dialoga amb l’existencialisme romàntic, els límits d’una ciència polititzada i descontrolada, la seva fusió amb l’humanisme, la del físic amb la ment, la de l’individu amb l’Altre. Fugint d’una Terra descontrolada, orfe de possibilitats, Mickey (un Robert Pattinson pletòric) s’inscriu com a expendible, individus utilitzats per proves espacials, que seran duplicats cada vegada que perdin la vida. Així, com si res. Malgrat les influències, Bong Joon-ho s’allunya de la sublimitat de Cronenberg a Inseparables i la duplicació dels cossos, penetra en les nostres ments des de la comèdia total, (des)mesurada, delirant, una sàtira absoluta del sense sentit d’avui dia. S’allunya fins i tot de la ferocitat de Parásitos, on adoptava una crítica sòbria enmig de tanta ironia. Els extrems on es mou el director poden fer pensar que al film li podria mancar certa credibilitat en ella mateixa, però també és cert que quina credibilitat li podem trobar en el moment que ens ha tocat viure?

Mark Ruffalo i Toni Collette en un fotograma de Mickey 17. // Warner Bros.

Si el rostre de Pattinson és el gran clam pel film, i, de nou, mostra una dedicació total de tota la seva carn, la gran sorpresa són Mark Ruffalo i Toni Collette com a paròdia clara, segurament excessivament clara, encara que mai deixant de ser increïblement divertits, del matrimoni megalòman de Donald i Melania Trump, movent-se per uns extrems d’hilaritat més pròxims al No mires arriba d’Adam McKay.

Entre tota l’espectacularitat, el film de Bong Joon-ho és una denúncia sense embuts a una política antiimmigració (aquí amb el despropòsit d’una colonització espacial i ultracapitalista a un planeta habitat per una espècie desconeguda), el control de manipulació mediàtic (obsés per l’estètica i com influenciar les masses) i la falta d’esperit crític davant l’extrema necessitat d’estímuls violents. Èxit total a la Berlinale; ara, sols queda que el gran públic respongui. La pel·lícula s’estrena el març.