Crítica ‘Blue Moon’, Richard Linklater fascina amb el seu imaginari teatral

A vegades sembla que normalitzem o no siguem conscients que autors com Richard Linklater estrenin nova pel·lícula cada dos o tres anys. Encara no fa un any que arribava a les sales espanyoles Hit Man. Asesino por casualidad després del seu pas per Venècia, i ara, entrant en la competició oficial, el director estatunidenc presenta a la Berlinale Blue Moon.

Amb la identitat d’obra lliure, la pel·lícula és un viatge fantàstic que dialoga sobre el que podria haver sigut la nit de Lorenz Hart amb l’estrena d’Oklahoma!. Hart, sent la meitat de la dupla que formava amb l’autor del musical, Richard Rodgers (Adam Scott), beu, se’n riu de tot i de tothom, fantasieja amb l’intel·lectualisme artístic i es desfà per la seductora jove (Margaret Qualley) de qui no pot parar de parlar i amb qui ha quedat aquella nit... Bé, en el mateix local on tot l’equip del musical celebra l’èxit de la funció.

Linklater sempre ha sigut un dels cineastes estatunidencs més interessants del moment, i ja fa unes quantes dècades que acumula obres mestres i grandíssimes pel·lícules. La seva forma d’abordar el drama, mai negant la crueltat d’aquest, el porta a una frescor que ens pot fer menysprear-lo pel seu posicionament des de la comèdia o el melodrama. La veritat és que es tracta d’un dels autors més capaços d’aturar el moment, el temps, i construir-hi allà l’espai màgic i emocional on les seves històries tenen cabuda. Ja ho feia amb Movida del 76 (Dazed and Confused), amb què molts el van conèixer, aprofitant la primera nit d’estiu per un dels coming-of-age més ferotges possibles, sobre ànimes atrapades i perdudes en l’espai-temps; la mateixa trilogia d’Abans de l’alba, la posta i el capvespre en són el gran exemple (tres mirades diferents de l’amor i l’edat, en tres èpoques i tres espais diferents, sols requerint unes hores per la immensitat del seu retrat); fins i tot el cas de Boyhood, on la contraposició total d’aquesta mirada és la reconfirmació del poder d’aquesta, assolint un descomunal document sobre la vida al llarg dels anys (per no mencionar els seus continus diàlegs amb el pas del temps i la maduresa, de la comèdia adolescent Escola de rock o Tots volem alguna cosa al retorn a la seva infància a Apol·lo 10 ^1/2: Una infància espacial).

Margaret Qualley i Ethan Hawke en un fotograma de Blue Moon. // Sony Pictures Classics

De la mateixa manera, arribem a Blue Moon. El nou film de Linklater és una història atrapada en el temps, en la nit en un bar dels anys quaranta. El recinte és espectador imparcial de les petites vides que l’omplen, sense judicis morals ni correccionismes. La mateixa sensació és la que ens produeix Linklater amb el guió de Robert Kaplow, fresc, directe, de diàlegs ultradinàmics, exposant de forma total la intimitat dels personatges. La proposta és clarament teatral, ho demostra l’aposta màxima de Linklater pel seu clàssic encapsulament en l’espai-temps, dotant d’una coreografia en els moviments dels actors i unes transicions entre les diferents escenes que difícilment afluixen el film. És cert que de tot el que explica, de tots els diàlegs que manté Lorenz Hart (un magnèticament delirant Ethan Hawke, d’anàlisi actoral descomunal), ens interessen més uns que altres. Linklater dilata les situacions al màxim, d’una forma molt similar a la de Sean Baker a Anora, doncs, al final, podríem recordar tres o quatre situacions diferents, bàsicament; d’aquí la importància de la intel·ligència de Linklater i el seu sentit pel realisme (extra)ordinari.