Crítica ‘Dreams (Sex Love)’ (2024), intimitat en la guanyadora de la Berlinale 2025 | ‘Drømmer’

Amb tot el palmarès de la Berlinale d’enguany enunciat, Dreams (Sex Love) es converteix en el nou Ós d’Or del festival i trenca amb el doble encadenat de documentals guanyadors que formaven En el Adamant i Dahomey (previs a ells ja hi trobem el triomf d’Alcarràs). Amb la polèmica servida després d’un festival clarament decebedor, malgrat, evidentment, haver ofert unes quantes grandíssimes pel·lícules i un parell de meravelles (El mensaje i What Does That Nature Say To You), anem a parlar de la guanyadora d’aquest 2025.

El film noruec tanca la trilogia confeccionada per Johan Haugerud després de Sex, ja presentada a la Berlinale anterior i amb el premi del públic en la secció Panorama, i Love, nominada al Lleó d’Or del festival de Venècia. La primera d’elles narrava els qüestionaments de la sexualitat dins l’amistat i un món clarament masculí, mentre que la segona obria un debat sobre la convencionalitat de les relacions, les normes socials i la intimitat, a través d’una pragmàtica doctora i un compassiu infermer que l’obre els ulls.

Ella Øverbye, Selome Emnetu en un fotograma de Dreams (Sex Love). // Berlinale

No hi ha dubte que la gran inspiració de Johan Haugerud, a nivell de projecte, és la descomunal (i impossible de replicar) trilogia dels tres colors de Krzysztof Kieślowski (Blau, Blanc i Vermell). L’obra del polonès es configurava com un definitiu retrat vital, de l’amor i la mort, la passió i el dol, la soledat i el desig, el misteri i la veritat absoluta, la sàtira i la tragèdia, on, a més, la imatge de Kieślowski trobava un equilibri en tots els seus nivells entre el visual i la narració, que resultava de grandesa cinematogràfica impecable. L’imaginari de Haugerud, sens dubte, malgrat unes intensions indiscutiblement reivindicables, treballa des d’un territori diferent, més tímid, a través de l’aura d’obres d’autor molt més petites, des d’una emoció menys grandiloqüent. El retrat que aconsegueix el noruec compon, sobretot, d’entendre com es tradueix i s’expandeix el desig al llarg de la nostra societat, especialment en un temps on és un camp d’enorme debat i diàleg.

Dreams, ja havent posat sobre la taula, amb les dues anteriors pel·lícules, les diferents sexualitats i formes d’entendre el desig en les relacions, ja no es recrea en aquests anteriors debats, sinó que ens interpel·la des de la mateixa intimitat de què és desitjar, com se’ns filtra en l’interior la puresa d’experimentar per primera vegada l’amor. Parteix del relat escrit per la nostra jove protagonista, que, després de ser llegit per l’àvia, arriba a la mare. En ell, la Johanne narra amb una prosa delicada totes les emocions que va experimentar quan, un any abans, es va enamorar de la seva professora d’anglès; embogida per unes emocions que encara estava descobrint, va trobar en ella una referent i una amistat, algú a qui sempre voler visitar, malgrat sempre desitjar més. L’èxit del film radica en la confiança total en el deteniment i la sensibilitat amb què es retraten tots els sentiments. Haugerud es mou en una intimitat naturalista, sense sobredimensions existencialistes, com ho podia fer Kieślowski, sinó que busca atrapar la veritat humanitzant incondicionalment el realisme.

Ane Dahl Torp, Ella Øverbye, Anne Marit Jacobsen en un fotograma de Dreams (Sex Love). // Berlinale

La pel·lícula, en els seus millors moments, és les mirades entre les seves protagonistes, dues mans fregant-se suaument, l’impacte en la nostra memòria del gest més mínim, però sempre retratat des d’aquesta mirada, mai sobreexpressionant-se. Quan la pel·lícula més flaqueja és quan es dilata en els debats sobre què va sentir la protagonista, sobre la joventut del seu amor i la figura de la seva professora. Són debats narrativament necessaris des del prisma del realisme del director, però que l’impossibiliten entrar en l’existencialisme romàntic que, per molts moments, sembla ambicionar.

Segurament, és un film que li acabarà llastant el pes d’aquest Ós d’Or, però també és cert que és clara representativa d’una cerimònia mancada d’un bon llistat de títols espectaculars. Dreams és una gran pel·lícula europea i que funciona des d’aquesta perspectiva, com a obra petita i aconseguint una intimitat que, des d’altres cinemes, no es podria, però tampoc mostra cap altra visió amb què no ens trobem cada any, omplint la meitat de cartells de festivals.