Crítica ‘A Complete Unknown’ (2025), Timothée Chalamet és Bob Dylan en el gran projecte de Hollywood

Des de fa anys que el cinema més espectacular ha trobat en els biopics musicals una fórmula d’èxit absolut. Bé, o havia trobat. Després del triomf comercialment immens de Bohemian Rhapsody i el notable de Rocketman, la indústria apuntava a un nou univers alternatiu al dels superherois, però que garantís també omplir les sales de cinema. Muntanyes russes després, amb l’ambició de l’Elvis de Luhrmann, però la falta de resposta del públic, i fracassos tant en projecte com en recaptació en les biografies d’Amy Winehouse o Bob Marley, arriba el torn de Dylan, A Complete Unknown, i aquesta sí que promet ser un èxit a les sales. Però... Com a pel·lícula, què?

Molt ja ens podríem imaginar del que acabem trobant després a la pantalla sabent que la direcció recau sobre les espatlles de James Mangold. En efecte, “recau”, no parteix de la visió originària del director, sinó de l’aposta d’un estudi; i també és cert, “sobre les espatlles”, no a través dels ulls d’un autor. A Complete Unknown és, al cap i a la fi, un projecte; una pel·lícula construïda en tota la seva plenitud com si seguís una recepta culinària, amb tot allò que funciona i agrada. Hi haurà qui pugui estar-hi en contra, sobretot amb allò que el cinema hauria de ser valent en la seva exploració narrativa-visual, però també és veritat que, en aquests reptes, Mangold és un expert.

Timothée Chalamet en un fotograma d'A Complete Unknown. // Fox Searchlight

La pel·lícula parteix amb un jove Bobby Dylan, abans de convertir-se en el rostre més popular del folk. Aconsegueix conèixer a Pete Seeger, heroi del gènere i personal seu, que aposta per aquella mirada tímida, veu nasal i lletra profundament valenta. Acumula èxits, coneix l’amor, companys musicals, més a prop de figures divines personalitzades que d’humans reconeguts, i tota la resta és el de sempre: la incomprensió de l’artista, les amants, el pes de la història i la persona que queda rere un nom que ja ni el mateix cantant sap reconèixer-lo com a propi. Pocs gèneres s’acosten tant al classicisme narratiu com el biogràfic. De fet, en molt poques ocasions s’ha atrevit a reinventar-lo, reinterpretar-lo i omplir-lo d’originalitat artística; aquí, caldria un reconeixement especial a l’ambiciositat de Larraín, malgrat ja acumular aquesta visió i flaquejar amb Maria Callas, o la mateixa versió de Dylan en l’I’m Not There de Todd Haynes, fugint molt més que Mangold de les etiquetes i gestos repetitius del biopic musical (sis actors diferents interpreten a sis personatges, tots ells sent alteregos que congenien per aproximar-se a la figura de Dylan, segurament tan emblemàtica i heterogèniament complexa que sols així se li podria fer justícia).

Malgrat l’èxit descomunal de Bohemian Rhapsody, i que va catapultar-la de ple als Oscar, el temps l’ha sabut contextualitzar com una gran diversió pels seguidors devots de Queen, però que, sens dubte, es manté enormement en la superfície de les individualitats que hi havia rere aquelles estrelles. És també el cas del Bob Dylan de Timothée Chalamet, o més ben dit, el de James Mangold, o encara millor, el de la Fox Searchlight. La veritat és que tot resulta tan sintètic, purificat de qualsevol mena de visió artística, que costa veure-hi més, en aquesta pel·lícula, que els intents d’una productora per omplir les sales de cinema. I A Complete Unknown funciona, és clar que funciona, de principi a fi és una diversió contínua d’una obra molt correcta, ben filmada, visualment atractiva, sonorament impressionant, i amb un Timothée Chalament extraordinari. Però, potser, justament, parlar de Bob Dylan havia de ser trencar els convencionalismes cinematogràfics, de la mateixa forma que ell ho va fer, primer amb el panorama musical, després amb els gèneres i la introducció del rock a la seva carrera. Potser, l’últim que necessitava Dylan era una pel·lícula correcta i que funcioni per un diumenge familiar, que respiri a fórmula despersonalitzada.

Elle Fanning i Timothée Chalamet en un fotograma d'A Complete Unknown. // Fox Searchlight

Chalamet, que en moltes ocasions ha dividit crítica i públic, ofereix una interpretació magnífica de Dylan. En molts moments li ha pesat el pes de la seva figura com a actor, veient nosaltres més a Chalamet fent d’algú que aquell mateix algú. Aquí, barallant-se amb aquella fina línia de la imitació i interpretació, aconsegueix un treball formidable, malgrat, justament, es vegi limitat per la superficialitat d’un guió que sols li deixi marge per l’acumulació de tòpics del cantant. En certa manera, l’actor està tan cohibit en un personatge que es recrea en la introversió de Dylan, que funciona molt més la brillantor del sempre impecable Edward Norton, com el mentor Pete Seeger.

En mans de qualsevol altre director, A Complete Unknown podria haver fregat el fracàs, però s’ha construït des de la base com un enorme projecte de Hollywood, capaç de garantir emoció, tant al públic general com als seguidors de Dylan; un repertori grandiloqüent d’estrelles i un mercenari intel·ligentíssim com Mangold han fet d’aquesta pel·lícula covardament convencional un espectacle descomunal, encara que sempre ens pesi el que hauríem desitjat.