Crítica ‘La viatgera’ (2024), les necessitats del cinema de Hong Sang-soo | Yeohaengjaui pilyo

En plena transició social a ves a saber on, uns ni es plantegen quin és el destí d’on ens dirigim (potser, ni tan sols són conscients del canvi (o, fins i tot, ni hi creuen o l’arriben a negar)), altres no trobem resposta a la fi d’aquesta era, només la sabem assenyalar i despullar en el present, mai en la incògnita futura. La imatge s’altera, muta en hibridacions hiper-estilitazades, buides en contingut i prostituïdes en el comerç; el muntatge s’accelera, davant un mercat necessitat d’estímuls i mancat de grans reflexions.

Tot, en definitiva, és sintètic, lluny de conceptes tan elevats com, al seu torn, súper-utilitzats per la crítica, com l’essència i puresa de l’obra. Les arts i els mitjans es veuen contaminats i parasitats d’aquestes alteracions i només els genis semblen poder recuperar la profunditat lluny de pedanteries en el narrable. Queden molt pocs demiürgs, autors totals i posseïdors dels seus universos singulars. En temps de guerra (o apocalipsi directament), gent com Hong Sang-soo són de reivindicació necessària.

Isabelle Huppert i Kim Seung-yun en un fotograma de La viatgera. // Jeonwonsa Film

Costa trobar irregularitats en la filmografia del director sudcoreà; n’hi haurà de més completes que altres, algunes d’aparença més banal, però totes formen part d’un cosmos tan autèntic que quan algú contempla una pel·lícula de Hong Sang-soo sap que, en efecte, allò és una pel·lícula de Hong Sang-soo. L’espectador podrà fluir més o menys amb l’estil del director, però només mestres com Hamaguchi, Serra, Sang-soo o Rohrwacher (per no mencionar els autors consagradíssims de Hollywood, igual de brillants) han sabut confeccionar un espai on sols les seves pel·lícules poden cohabitar, amb posades en escena o diàlegs tan arriscats i allunyats del comú que ens semblen radicals, però que, sens dubte, són essencialistes. De fet, són obres i autors que se’ns mostren hermètics perquè, segurament, s’han construït allunyats de la resta per protegir-se de la pandèmia del consumisme i els facilismes. De la mateixa manera que autors com Sang-soo, atrevint-se a aquestes altres formes de fer cinema, s’han de reivindicar, també s’ha de fer amb els festivals que els donen espai i ens els acosten, com el D’A de Barcelona (on, de fet, també hi trobem uns Cronenberg, Carax i Kulumbegashvili que difícilment tenen altra forma d’arribar a les nostres sales).

Ahir, amb el cinema a desbordar, es va projectar a Barcelona La viatgera, ja avantpenúltima pel·lícula del prolífic director (sols sent de l’any passat). Guanyadora de l’Ós de Plata al Gran Premi del Jurat de la Berlinale del 2024, el film és tot el que és el cinema de Sang-soo. En un relat construït a base de petites peces, en cada una d’elles una viatgera (de qui mai arribem a saber el nom; això sí, magnífica i divertidíssima Isabelle Huppert) imparteix unes classes diferents i poc ortodoxes de francès als habitants de Seül. Mai sabem com ha arribat a la ciutat, què l’ha portat a ser professora, malgrat no haver-ho estat fins llavors, o si realment funciona el seu mètode, tan delirant com possiblement fraudulent. Però, com en tot el cinema de Sang-soo, res és el que sembla i el que més importa són els secrets que els nostres protagonistes amaguen rere somriures, ampolles d’alcohol i possibles mentides construïdes com a màscares per protegir-se de la societat. Com ens faria preguntar Hamaguchi, existeix el mal? La viatgera, que pot ser un Sang-soo mantingut molt més en l’anècdota increïble que en l’enorme obra completíssima, no deixa de ser un fantasmagòric conte d’una dona que es filtra per les vides dels altres, les pertorba, desestructura, tenyeix i se’n va d’elles. En certa manera, Huppert interpreta el mateix personatge que sempre ha sigut la càmera de Sang-soo, un mirall que, retratant als seus protagonistes, ens exposa a nosaltres en empatitzar amb ells.

Ha Seong-guk i Isabelle Huppert en un fotograma de La viatgera. // Jeonwonsa Film

Mai tornem a ser els mateixos després del nudisme que ens suposa l’hermetisme de Sang-soo, igual que els seus personatges mai tornen a ser els mateixos quan l’ordre vital i equilibri social se’ls és alterat. És cert que l’anàlisi se li pot escapar de subratllat; a What Does That Nature Say To You, el seu nou film presentat a l’edició d’enguany de la Berlinale, el director es manté molt més en una segona línia un cop la veritat és suggerida a mitja pel·lícula, confiant plenament en els debats que sorgiran després entre els espectadors.

Aquí, la successió d’històries no deixa de suposar una addició d’informació interessantíssima en l’anàlisi i un joc de gags repetitius que funcionen en tot moment, però és cert que mantenen un punt de vista menys ambiciós que en altres ocasions d’un director que, en tot moment, no deixa de ser un geni entre nosaltres.