Crítica ‘Good One’(2024), el grandíssim debut indie sobre els monstres interns

És molt difícil tenir controlat el panorama del cinema independent. Més ho arriba a ser el que s’allunya dels Estats Units i no té les possibilitats dels festivals europeus o del de Sundance. Quan els directors ressonen a través d’aquests i es fan un lloc dins la indústria, fins i tot a Hollywood, ja és molt més fàcil accedir-hi; sempre hi ha actors de renom que acaben necessitant tornar a la llibertat i irreverència de l’autoria, impulsant, justament, a aquesta a arribar al gran públic.

Després del seu pas per Canes i Sundance, Good One arriba al D’A de Barcelona, sent el debut de la directora. Des de la seva estrena internacional, el film d’India Donaldson promet ser una de les millors descobertes d’autor de l’any; una directora que, comparada amb l’obra de Kelly Reichardt, podria assegurar cinema de qualitat per molt temps, d’aquell que filtra sensibilitat cuita a foc lent, filtrada pel minimalisme naturalista i suposant el gran pes en tot el que planteja narrativament.

Lily Collias i James Legros en un fotograma de Good One. // International Pigeon Production

Good One, malgrat les facilitats de sí ser estatunidenca, no deixa de ser una pel·lícula petita, al meu pur estil indie; i sí, és una absoluta sort haver-la descobert. La proposta de Donaldson resulta fascinant, arriscadíssima per ser la seva primera obra, en cap moment buscant el facilisme exitós, sinó confiant plenament en allò que vol explicar i el com s’ha de fer. En el fons, la història rai. No importa tant l’excursió d’aquests dos amics i la filla d’un d’ells com tot el que suggereix el que es va avançant; no importen tant les desventures rutinàries del dia a dia d’aquest triangle com les relacions entre tots els vèrtexs que el conformen. Donaldson confia en el procés, en l’atenció i intel·ligència d’un espectador capaç de fluir amb la seva història per atrapar-lo com una aranya que teixeix lentament una tela que capturarà les seves preses. No ens ho esperem, cap de nosaltres, ni tan sols havent llegit sinopsis explícites sobre el que explica aquesta pel·lícula, i és increïble que una directora novella s’hagi atrevit a exigir aquesta atenció a l’audiència durant, pràcticament, tres quarts de pel·lícula, per trencar-la per complet quan menys s’ho espera. Com amb totes les pel·lícules, Good One es va enriquir la nit d’ahir a Barcelona al ser compartida per l’audiència. Es va construir una relació entre la sala i el film on, a mesura que avançava, ens seduïa cada vegada més per la seva intel·ligència i subtilesa.

La història es confecciona com una pseudo-comèdia de l’indie, on el senderisme, els esmorzars, les acampades i les fotografies grupals davant el paisatge són l’excusa per assolir un íntim retrat intergeneracional. L’equilibri del triangle el conforma la valentia de la seva protagonista, una noia allunyada del desconeixement de la societat moderna de la parella d’adults mascles, acostant la pel·lícula de Donaldson també al retrat de l’adultesa masculina, marcada pel fatalisme dels errors del passat i la incapacitat d’adaptar-se a uns temps que evolucionen més de pressa que ells. Tot el que, aparentment, mostra Donaldson, es basa en la seva habilitat narrativa, el més perceptible durant tota la pel·lícula; no obstant això, en un segon pla, pràcticament d’amagat, ja ha estat suggerint amb la càmera el gran tema de la pel·lícula; com si d’un estudi sociològicament cinematogràfic es tractés, la pel·lícula és visualment una anàlisi radical de què hi ha rere els diàlegs aparentment còmics i simpàtics, la gran veritat rere les màscares. En un moment concret, menjant afamats els homes, la noia els diu que semblen petits monstres. La veritat és que Donaldson ja portava seqüències on la gran manera d’enquadrar els rostres dels personatges és de perfil, fins i tot en primers plans (o directament tallant les cares, deixant-les fora de camp), pràcticament mai mostrant els rostres sencers, com si tots tinguessis realitats absolutes a amagar.

Lily Collias en un fotograma de Good One. // International Pigeon Production

És dificilíssim atraure a l’espectador amb una història petita de diàlegs, simpàtica i senzilla, però ho és molt més desmuntar-lo per complet amb una única frase i una cara omplint la imatge. Good One es converteix, de cop, en un grandíssim debut, un conte de terror impressionant per la seva aposta formal, però també sent una classe increïble de com jugar amb la narrativa.

Ara sols cal esperar la distribució de la pel·lícula i com reaccionarà el gran públic. La seva identitat d’obra petita la pot contenir dins el cinema d’autor més de nínxol, però també és capaç d’esdevenir un himne feminista dins aquest, com ho hauria fet Nunca, casi nunca, a veces, siempre d’Eliza Hirrman. I això és dir molt.