Crítica ‘Sorda’ (2025), emoció i realisme entre la maternitat i la sordesa

El cinema social sempre ha semblat condemnat a ell mateix, plenament dedicat a la seva causa i a l’èpica o moralitat de la seva reivindicació, però també esclau d’un discurs condicionant la narració i possibilitats formals que la configuren com a pel·lícula. És molt fàcil entrar en films socials i veure com es desplega tot un manifest que l’impulsi en l’emoció de l’espectador, oblidant la resta d’aspectes que formen part de la seva identitat com a obra.

Tendeixen a caure en el sensacionalisme, molt més capaces del vincle pel·lícula-audiència des de la solidaritat amb el seu discurs que el com aquest es configura des del llenguatge cinematogràfic. És el que més podria allunyar al públic d’aquesta obra, òpera prima de la directora, però s’articula des d’una convicció tan ferma que es dissipen els dubtes des dels primers minuts; ho demostra el premi del públic de la secció Panorama del festival de Berlín i el de millor pel·lícula del de Màlaga.

Álvaro Cervantes i Miriam Garlo en un fotograma de Sorda. // A Contracorriente Films

Eva Libertad ja havia dialogat prèviament sobre aquesta història amb el curtmetratge homònim que li va valdre una nominació als Goya, i ara hi torna per la que sembla poder ser un dels films espanyols de l’any (ben segur, entrarà a la carrera curta de les representants nacionals als Oscar). Libertad s’emmarca dins el que podria ser perfectament el millor moviment (i únic amb identitat pròpia) del cinema espanyol actual. Carla Simón, Elena Martín, Pilar Palomero, Estibaliz Urresola Solaguren, Elena López Riera, Alauda Ruiz de Azúa... i ara Eva Libertad. Totes elles configuren un univers dissenyat per ments femenines i feministes, de posada en escena i visió narrativa neorealista, on retornar al passat, tant des de la mirada crítica com nostàlgica, és la millor manera d’entendre el present, sigui el de dones que conviuen amb el conflicte de la maternitat i els rols que se’ls ha preestablert o el de persones que havien perdut el salvatgisme i llibertat d’aquella infància remota. És la innocència que es filtra entre la memòria en el cinema de Simón, sens dubte la més meravellosa de totes aquestes grans directores, però també l’exploració física i sexual d’una dona incompresa en totes les seves edats a Creatura de Martín, o les diferents feminitats al llarg de les generacions en el cinema de Palomero, així com ho és la sordesa per explorar les comunicacions en l’escenari maternal a

La pel·lícula de Libertad no és tant un viatge en el temps, però sí que la infància de la nostra protagonista està sempre present. Ángela és interpretada per una descomunal Miriam Garlo, des d’aquella fermesa sempre fràgil, en la mateixa línia de Patricia López Arnaiz i el com ha aconseguit impregnar tant el cinema de Solaguren com de Palomero d’una sensibilitat sempre guerrera, tràgica, però resistent (com, en el fons, són les mirades crítiques i feministes d’aquestes directores). Durant la promoció de la pel·lícula, els seus integrants s’han encarregat d’exposar i assenyalar una situació precària per a la comunitat sorda, com justament ho fa el film; tot semblava molt ben assentat al voltant de la nostra protagonista, feliç amb la seva parella i els seus amics, fins que l’arribada d’una nena implica que ningú s’hi dirigeixi en llengua de signes, com si ningú entengués que la criatura mai podria entendre, llavors, a la seva mare, sent la grandíssima via del film per dialogar sobre la comunicació filo-maternal i l’establiment d’uns rols que necessiten veure-ho tot trontollar per ser qüestionats. Sorda no cau en les irregularitats del cinema social convencional, ja que són els personatges i els diferents escenaris de la trama els encarregats d’emprendre el valor manifestant, mai oblidant-se de la necessitat de la seva intimitat i l’espai que confereix la càmera. 

Fotograma de Sorda. // A Contracorriente Films

Sense pràcticament mai arribar a la grandiloqüència d’algunes de les pel·lícules del moviment, on la transcendència emocional s’equilibri amb el valor realista de la narració, l’obra es mou entre un grandíssim cinema en què sempre entrem en el cor dels personatges i mai ens sentim abrasius sobre ells. Sols algunes decisions efectistes al final del film poden qüestionar la mirada, sent motors narratius molt més arriscats que, si haguessin entrat des del principi, ens haurien acostat a l’avantguarda, però les necessitats comercials ho mantenen per un clímax ple d’emoció, encara que manipulador.

Sorda és una grandíssima pel·lícula; una que funcionarà pel públic familiar que accepti el viatge emocional, per la comunitat sorda que necessiti aquest espai i per un cinema que està trobant, en l’aproximació màxima a la realitat, la seva riquesa total. Tot un èxit.