Crítica ‘April’ (2024), la brutalitat carnal del feminisme de Dea Kulumbegashvili

2020. Terror pandèmic normalitzat, cossos abrasats per l’alteració de l’ordre i el caos com a nou escenari deshumanitzat. Seria aplicable al que a tots ens va tocar viure aquell any, una nova realitat, o post-realitat si l’entenem en termes fantàstics; però no, no sols és aplicable a una forma tan genèrica. Aquell mateix any, el cinema contemplava el sorgiment d’una directora que passaria a ser la referència en el nou cinema feminista d’autor.

El setembre del 2020, la georgiana Dea Kulumbegashvili guanyava la Concha d’Or de Sant Sebastià, junt amb els premis a direcció, guió i actriu, amb Beginning, una excel·lent òpera prima per a una directora que sols havia acumulat dos curtmetratges (nominat el primer a millor curt al festival de Canes) i que ja assentava un clar precedent del que seria la crua mirada de la directora. Seduint malèficament a l’espectador, l’atreia fins als abismes més foscos del realisme humà, exposant amb sobrietat la violència que rebia una família de Testimonis de Jehovà enmig d’un poblat georgià.

Ia Sukhitashvili en un fotograma d'April. // Pyramid Distribution

És interessantíssim debatre i imaginar-nos on anirà el cinema de Kulumbegashvili i on la guiarà la seva imaginació, però amb sols dos films ja ha condicionat clarament el seu estil, sent un dels més marcats i fascinants de les noves generacions de directors. El seu feminisme la porta a qüestionar els ordres socials establerts per una societat condicionada per un conservadorisme que nega qualsevol possibilitat que pugui fer trontollar el seu equilibri i hegemonia sistèmica. A Beginning, era l’atac a la capella amb què arrencava el film, on, amb la càmera estàtica, observàvem el caos que es desenfrenava en cremar-se amb la gent a dins; però també eren les amenaces que perseguien la família, líders del col·lectiu dels Testimonis de Jehovà del poblat, arribant a la violació que patia la dona en plena natura consumida per la foscor de la nit. A April, film guanyador del Premi Especial del Jurat del festival de Venècia (infinitament superior a La habitación de al lado d’Almodóvar, per molta simpatia que ens pugui despertar el manxec), la directora expandeix les possibilitats narratives de la imatge que ja havia plantejat quatre anys enrere, qüestionant-nos als que, en molts moments, considerem que aquesta (la imatge) s’ha devaluat i perdut tot el seu poder expressiu en una societat que ja no creu en ella.

Si Beginning començava amb un llarg pla seqüència estàtic on observàvem la transició de l’ordre al caos, de la missa a un escenari molt més pròxim a l’apocalipsi, de la pregària al càstig, April ho fa molt similar. Picat total, un zenital absolut on observem la naturalesa pura, un cos femení donant llum a un altre... I, com abans, el caos, el terror, el desordre provocat per la complexitat que hi ha rere el que considerem correcte. Del part a la mort, Kulumbegashvili utilitza un naixement fallit per introduir-nos a un viatge que transitarà tota l’ètica rere el vital, de principi a fi, i el dret de les dones a decidir, o no, sobre el seu propi cos. Nina, la mateixa Ia Sukhitashvili que protagonitzava Beginning, és la ginecòloga que acaba d’experimentar el part fallit, un escenari terroríficament carnal, on la dona no ha sigut capaç de decidir sobre el seu propi organisme. Des d’allà, Kulumbegashvili ens atrapa i endinsa en l’asfíxia psicològica d’una professional qüestionada, sempre per homes, que mai deixarà d’assumir la moral de practicar avortaments a dones de poblats de l’interior que no s’ho poden permetre fora la clandestinitat, i on sí que decideixen ser capaces de decidir sobre els seus cossos, malgrat això comporti la no-vida.

Fotograma d'April. // Pyramid Distribution

No hi ha dubte de la cronenbergianitat del cinema de Kulumbegashvili, malgrat que la lectura es filtri per un to oposat. Realista i brutal, la pel·lícula s’acosta al que podria arribar a ser el Cronenberg psicològic del segle XXI, amb la mateixa carnalitat de Crash, però sense marge en gaudir del viatge. La directora explora els límits del cos i les possibilitats de ser parasitat pel dualisme de la crueltat i l’ètica, en una societat on tot sembla abandonat a l’atzar de la supervivència.

Amb la doble aparició d’Ia Sukhitashvili, el seu rostre físic i robust ja resulta indissociable del cinema de la directora georgiana, no podent analitzar a una d’elles sense haver analitzat a l’altra. La mirada de Kulumbegashvili és de les poques contemporànies que semblen tan hermètiques que no poden corrompre’s de la pertorbació narrativa de la modernitat, oferint sempre autoria i singularitat. Per descomptat, a Cronenberg li ha d’haver encantat.