Crítica ‘The Shrouds’ (2024), Cronenberg, sobri entre el sexe i la mort

Després de la mort de David Lynch, començava a sorgir el debat de quin era el gran director viu, el que més representés la llibertat absoluta en el seu cinema i una autoria tan desmesuradament singular que no semblés ni pròpia d’aquesta època; de fet, justament, no ho és. Molts podrien pensar en Scorsese, merescudament, o en Coppola, Spielberg o Carpenter. La veritat és que, malgrat la seva genialitat, cap d’ells ha suposat una rara avis i univers tan personal com el de David Cronenberg, la nova carn i les alteracions cronenbergianes d’aquesta.

Cronenberg i Lynch han sigut els màxims exponents d’un llenguatge cinematogràfic que altera l’experiència de l’espectador, penetrant en les nostres retines i configurant-se en les nostres ments per mutar i exposar el més intern i fosc. Una avantguarda artística similar a la de Burroughs o Kafka en la literatura o de Freud en la psicologia. Al llarg de dècades de contínues hibridacions, el canadenc sempre ha dialogat sobre el mateix, l’ambició de la fusió orgànic-inorgànic, en tots els seus sentits més amplis, i no hi pot haver res més interessant que les diferents vies amb què ho ha abordat.

Vincent Cassel i Diane Kruger en un fotograma de The Shrouds. // SBS Distribution

El primer Cronenberg era un que assentava les bases de forma clara i directa, des del terror més visceral, però que ja girava entorn la transcendència dels límits de les relacions interpersonals i la resta de temàtiques que després expandiria fins als racons més terriblement seductors. És el de Scanners el que ja aposta per un relat on guanyin importància les possibilitats de les ments dels protagonistes com a crítica sistèmica i el de Videodrome el que assoleix la mestria en l’alteració de l’ordre establert i el parasitisme del caos en els organismes, difuminant per complet l’equilibri entre real i fantàstic. Des d’Inseparables i Crash, Cronenberg s’enfosqueix en ambicionar la màxima sobrietat, deixant de banda l’espectacle que pogués haver-hi en les seves propostes; és a dir, ja no s’enfocava tant en el col·lapse socio-tecnològic com en els conflictes interns de l’individu, quelcom que acabaria comportant el seu cinema del segle actual. No obstant això, el director no ha deixat de compondre obres on la narració s’allunyés de la linealitat, molt més pròximes al record, malson i visions simbòliques (tret, és clar, de les tres primeres pel·lícules protagonitzades per Viggo Mortensen, on la psicoanàlisi des del thriller és molt més literàriament clàssic).

Qualsevol pensaria que la seva tornada a la nova carn absoluta amb Crímenes del futuro (ara sí, amb Mortensen entregant tota la seva pell i òrgans) suposaria un tancament cíclic per desembocar als orígens des de l’intel·lecte guanyat amb l’experiència. La veritat és que The Shrouds, l’esperada última pel·lícula del director, estrenada al festival D’A, s’acosta molt més al Cronenberg que havíem estat veient aquestes últimes dècades, sobri, entre el simbolisme dispers i desordenat i la psicoanàlisi més lineal. Costa molt escriure que la pel·lícula falla en una irregularitat clara, malgrat continuar despullant les temàtiques constants de la seva filmografia. Enmig del dol per la pèrdua de la seva dona, Cronenberg construeix una història fascinant des d’una proposta fantàstica. El protagonista, un Vincent Cassel metamorfitzat en el director mateix, com ja feia el Mortensen de Crímenes del futuro, construeix un cementiri on s’és capaç d’observar la descomposició orgànica dels difunts, sent una clara hibridació del voyeurisme de Videodrome amb la tortura sexual i la fusió tecnològica-ètica per dialogar sobre l’alteració dels ordres naturals i com les seves conseqüències alteren les vides dels tràgics herois romàntics.

Vincent Cassel i Diane Kruger en un fotograma de The Shrouds. // SBS Distribution

Tanmateix, The Shrouds s’aproxima molt més a la pel·lícula que aconseguiria un grandíssim estudiós de Cronenberg i de què és el seu cinema, però que en cap cas sent David Cronenberg. Segurament, justament per això, el que fa més mal d’escriure aquesta afirmació és que sí l’ha fet David Cronenberg; un que es gaudeix fins al final, però que també es dilueix en un estrambòtic relat que en cap cas ambiciona les possibilitats més terribles i fatals dels seus protagonistes. El canadenc es manté en l’anècdota, movent-se entre la comèdia incrèdula de la història, però mai entrant en la foscor que possibilita la desestabilització sense retorn de l’interior dels nostres protagonistes.

Hi ha un pols a The Shrouds, una tensió constant en les mirades i el com els personatges configuren el paisatge de la nit en plena ciutat, com si de Crash fossin extrets; hi ha una història de despertar sexual en la conspiració i la pèrdua d’aquest ordre, ja pròpia de les lectures que Cronenberg ha anat fent amb els anys, però tot es manté en un segon pla pels que coneixem la seva filmografia, mai acabant de desenvolupar-se i fent d’aquesta, al final, una obra menor.