Crítica ‘No soy yo’ (2024), Leos Carax es despulla entre l’avantguarda i la llibertat | ‘C’est pas moi’

Enmig de tanta mundanitat, d’assumpcions d’allò banal, intranscendent, de simples exercicis mercantils que prostitueixen la puresa i innocència del que és i existeix, hi ha autors que sempre es mantenen crítics, experts observadors i continus avantguardistes de la vida. Són revolucionaris d’existència. Justament per això, alguns ens hem mantingut defensors de l’ambició irregularment obsessiva de Coppola amb Megalópolis, aplaudim tot allò monumental a què ressona The Brutalist de Brady Corbet o elogiem el vers visual i provocador del Tardes de soledad d’Albert Serra.

De tot aquest seguici d’inconvencionals a admirar, ja fa molt temps que Leos Carax en podria ser el president. Al passat festival de Canes, va presentar-hi el seu nou treball, una obra que, per metratge, tothom classifica com a mig, com si l’haguéssim de considerar una obra menor a tota la resta de projectades, una que no pogués competir a ser el millor de l’any. C’est pas moi és una pel·lícula, un film total que aprofita i revoluciona el llenguatge cinematogràfic com cap altra, i ara ha fet el seu pas pel D’A per parasitar en la ment dels barcelonins.

Fotograma de No soy yo. // Les Films du Losange

“C’est pas moi”, “No soc jo”. Al llarg d’aquests inclassificables quaranta minuts, no per adjectius que no existeixin, sinó perquè no n’hi hauria prou per arribar a l’arrel del film, Carax fa un estudi filosòfic de la seva identitat i com l’ha construït amb els anys; suposa una retrospectiva a tota una carrera descomunalment meravellosa. Molts han sigut els que han mencionat a l’últim Godard, clara influència no sols aquí, sinó en tota la filmografia del director; aquell que explorava tot el que el cinema permet i ofereix, reinventant-lo en una pluja d’estímuls i fotogrames que, eròticament, penetren en la retina en un primer instant, s’impregnen en ella, com ell mateix explica en un moment concret, per hibridar-se en la memòria i esdevenir cinema total en l’infinit de la nostra ment. Una pel·lícula que per sempre més transitarà amb nosaltres i apareixerà quan algú ens pregunti què és viure, què és morir, què és la irreverència i què és el cinema, que, en el fons tot és el mateix. C’est pas moi és una conjunció de tot el que ha dirigit Carax, una còpula de tots els seus films on dialoguen entre ells i es retroalimenten, demostrant una filmografia absolutament homogènia i singular, inalterable al pas del temps perquè sempre s'ha despullat en aquesta des del cantó més radical i atemporal.

L’exercici de Carax, clarament fallit en qualsevol altres mans, podria haver sols mirat al passat i haver desembocat en una autoaclamació nefasta. En contra d’això, utilitza el passat crític per combatre un present convuls i dialogar sobre el futur imminent, situant-se a ell mateix en paral·lel a la societat que persegueix, sempre amb la crisi d’identitat que és aquest “no soc jo”, segurament perquè vivim en un món que també es desconeix, incapaços, nosaltres, de justificar o d’empatitzar amb els temps en què transitem. Arranca en una fotografia en infraroig per mostrar-se a ell mateix, fumant a les fosques amb el seu gat, desvetllant-se entre pensaments, per, a continuació, abrasar amb absolutament tot el creat per la humanitat. Guerres, negligències, destil·lacions d’emoció, rock n’ roll i sí, també cinema. Carax viatja entre els fotogrames de la seva filmografia i els de tota la història per satiritzar de la forma més gamberra possible sobre totes les preguntes i idees que el persegueixen. Pestanyegem quinze vegades per minut, nou-centes per hora, explica, humitejant-nos els ulls, però cada vegada les imatges són més ràpides, sobreproduïdes, com si no poguéssim pestanyejar per veure-les totes, com si volguessin que ens tornéssim cecs.

Leos Carax en un fotograma de No soy yo. // Les Films du Losange

“El cinema tot t’ho perdona”. No tot és salvatgisme i ostentacions d’incomprensió, també hi ha cor, sensibilitat, com en tota la seva filmografia; perquè no tindria sentit entrar en la crueltat de dos amants que viuen en un pont sense retratar les seves mirades o els seus cossos ballant davant un castell de focs, o el ball ferit convertint-se en etern en sonar Modern Love de Bowie, el personatge de Denis Lavant a Holy Motors infiltrant-se en les vides dels altres com una obra artística encarnada, més enllà de tota la iconografia de la seva bèstia cruspint-se flors, assaltant cementiris i segrestant belles models.

Carax planteja un escenari on ell ha pogut ser Leos Carax, on ha viscut, ha fet l’amor amb nosaltres i s’ha descompost com a persona; una que, justament ha viscut en dos segles diferents, de la llibertat enfrontant-se al terror del passat al sense sentit del que es repeteix avui. El cinema, siguis qui siguis, sempre tot t’ho perdona, i t’ofereix un espai per ser i, a vegades, això és el més difícil.