Crítica ‘Hunter’ (1986), de Michael Mann | ‘Manhunter’

En plena producció de ‘Miami Vice’, Michael Mann va adaptar al cinema per primera vegada la saga de Thomas Harris que gira al voltant del mític personatge Hannibal Lecter. El llibre adaptat (i únic de la saga en aquella època) és ‘Red Dragon’, que també seria portat a la pantalla gran el 2002 de la mà de Brett Ratner i protagonitzat per un ja reconegut Edward Norton.

Encara que l’emblemàtic ‘The Silence of the Lambs’ no s’hagués publicat, ni el film de Jonathan Demme que va popularitzar tota la saga, sembla impossible no tenir-lo present en retornar a la pel·lícula de Mann. Justament, i malgrat la intel·ligència en la qual el director estatunidenc es mou, la comparativa amb el film posterior permet entendre on es requeriria acabar d’afinar per arrodonir-ne el relat.

Mentre ‘Thief’ era la cerca d’un últim gran treball per assolir la llibertat i escapar del món corrupte del qual s’ha format part tota en l’existència, el protagonista de ‘Manhunter’ ja gaudeix d’aquesta vida lliure. El mar és molt important en la filmografia de Mann, segurament assolint la seva màxima esplendor (com en tot de la seva carrera) en la meravellosa ‘Heat’; però si allà el mar contemplat pels ulls de De Niro es convertia en aquella petita porció de segons de tranquil·litat tenyits d’un blau melancòlic on el seu personatge anhelava poder arribar a aquella llibertat tal com ho feia James Caan a ‘Thief’, aquí ja s’hi ha arribat. La posta de sol romàntica i taronja dona pas a una altra habitació blava amb el mar de fons, però aquest cop és el blau marí de la calma i l’harmonia, on el nostra protagonista sí està acompanyat. La feina que el torturava i esgotava mentalment havia quedat enrere i ara aconseguia gaudir d’allò que els altres personatges del seu director busquen: una família que l’acompanyin en aquest solitari món ple d’impuresa, el clímax del somni americà.

La visita d’un vell amic i company de feina implicarà que el nostre especial cowboy es calci les botes i torni al terreny de joc per una nova última feina. Un psicòpata que mata i destrueix famílies que viuen harmoniosament en grans cases; famílies com podria ser la seva i a la que ja pot posar en perill retornant a on va haver de sortir-ne. No obstant això, el primer a posar en perill és a ell mateix per la tornada al desgast mental i a totes les obsessions que el convertien en el millor en la seva feina. Tot un caçador, tal com diu el títol, que perseguirà a l’altre caçador. Cara i creu d’una moneda.

L’extens estudi dels anteriors crims i l’intentar evitar que se’n produeixi el tercer el porten a retornar a Hannibal Lecter, a qui va tancar en la seva última investigació. Malgrat que sempre s’agraeixi la presència de Brian Cox, l’emblemàtic personatge sols funciona per augmentar les capes de tensió del relat i entendre la psique del nostre protagonista, però és anecdòtic. Obre portes que no arriben enlloc i es tanquen elles mateixes, recordant-nos que com més protagonisme cobri el personatge en vers a l’assassí en sèrie de torn (com passaria a ‘The Silence of the Lambs’) més cohesió i joc amb l’espectador guanya la pel·lícula. En canvi, aquí ens aproximem molt més a l’assassí, cap a la seva peculiar transformació, per aportar-li personalitat i, fins a cert punt tendresa. És algú que no s’escapa del ventall de Mann, un solitari home silenciós, segurament torturat per la societat que busca companyia i enveja aquells que l’han aconseguit. Mentrestant, mentre no l’obtingui, la seva obsessió particular i envejosa el portarà no sols a posar fi a la seva harmonia, sinó a contemplar-la en silenci com qualsevol altre espectador cinèfil de les vides alienes.