Crítica ‘John Wick 4’ (2023), de Chad Stahelski | ‘John Wick: Chapter 4’

Chad Stahelski ha sigut un dels pilars més grans per defensar el cinema d’acció actual durant gairebé una dècada, tant per a aquells que només busquen entreteniment com per als més puristes del gènere. Des d’una reducció aparent fins a la màxima senzillesa de la trama, es permet augmentar el valor de la violència amb persecucions fins a la dècima potència, armes cada cop més sorprenents i caigudes de tercers pisos per portar-se les mans al cap. Ara ha demostrat amb la quarta i última entrega de la saga que no només ha aconseguit mantenir-se, sinó que ha purificat el pols narratiu al llarg d’unes pel·lícules cada cop més llargues i que hauria sigut molt fàcil que s’haguessin desinflat per repetició.

Ens trobem amb el protagonista de nou des d’on el vam deixar al final de la tercera entrega, com sempre ha estat, continuant amb aquesta sensació adrenalínica de carrera interminable a la recerca de la pau. Per assolir aquesta llibertat davant l’Alta Taula, haurem d’enfrontar-nos a un nou enemic (Bill Skarsgård), que posarà antics amics que s’han convertit en enemics en el camí del nostre heroi.

Si eliminem la primera capa d’una aparent simplicitat narrativa amb missatges polítics i basats en la supervivència per desencadenar l’espectacle de l’aparent violència per violència, veiem que és força al contrari; tal com va fer George Miller amb la meravellosa ‘Mad Max: Fury Road’, la violència és el vehicle que parla del més clàssic de l’ésser humà, què ens defineix. Amb els codis shakespeareans purs, Stahelski ens divideix en un món basat en l’honor i el deure, en ser presoners de les nostres accions, en no poder fugir de la nostra essència i destí. Des de la primera entrega, John Wick ha seguit els seus principis contra aquells que confien en l’egoisme de la prepotència, els capaços de vendre els seus principis, i ha trobat aliats que podrien conduir a un desdoblament de la seva personalitat, que segueixen els mateixos codis i només es diferencien per les decisions que han seguit al llarg de la seva vida (perquè, com diuen ells mateixos, vivim les nostres conseqüències).

La posada en escena de Stahelski, cada cop més perfecta al llarg dels anys, s’encarrega de mostrar-nos-ho, equiparant al pla els mateixos costats d'una moneda i simplement diferenciats pel color de la fotografia, com és el cas dels personatges de John i Caine (es diferencien per les conseqüències de les seves decisions, però segueixen els mateixos codis que els honren); o tenint a la mateixa escena els dos costats d'aquesta moneda, el ying i el yang de l'ésser humà, totalment diferenciat en el fons pels decorats que els defineixen en una increïble escena del Louvre que serveix per comprendre millor el món creat pel director nord-americà. Tota una declaració d’intencions. Aquest és el nivell de Stahelski, que pot ser tan existencialista sense recrear-se en melodrama, mantenint-se en un espectacle que defineix els personatges pels seus petits gestos o actes.

Aquesta quarta i última entrega, a banda de ser la més espectacular i dramàticament ben definida, és perfecta pel que significa metacinematogràficament. És conscient de sí mateixa, del que és i de tota la saga, fent un clar homenatge a aquelles influències que l’han configurat. Si hi ha un gènere clar que ha tractat l’honor i el deure contra aquells que volen viure sense lleis (o en aquest cas regles) és el western (i el seu desdoblament al cinema de samurais). Tal és el classicisme de John Wick que sempre ha estat un cowboy esclau dels seus principis; d’aquí la màgia en l’homenatge al duel final de ‘The Good, the Bad and the Ugly’, la grandiloqüent seqüència de l’enfrontament d’Osaka (no només pel desdoblament ja mencionat al cinema samurai, sinó per a tota l’herència de la cultura japonesa d’arts marcials i fotografia ciberpunk a base de neons) o l’herència del món del videojoc que ens ha donat el millor moment d’aquestes pel·lícules amb aquell plànol llarg i zenital de pura diversió. Tota aquesta intenció de reafirmar el missatge d’aquest univers ens porta a la màxima resolució possible de la saga que millor ha defensat un tipus de cinema que ja no es fa.