Crítica ‘Lladre’ (1981), Michael Mann | ‘Thief’

El nom de Michael Mann s’hauria d’escriure amb la mateixa M majúscula de “mestre” des dels seus inicis en la indústria cinematogràfica. Fins i tot abans de produir l’èxit de ‘Miami Vice’ ja va anunciar-se com un dels futurs referents en l’art. L’adaptació de ‘The Home Invaders: Confessions of a Cat Burglar’ de Frank Hohimer li va permetre començar a postular algunes de les claus de la seva filmografia.

Els robatoris i l’atractiva psique dels seus efectors han omplert les pantalles des de l’elegància minimalista, però tràgicament europea, de ‘Pickpocket’ (Bresson) a la grandiloqüència desenfrenada que busca l’espectacle nord-americà de ‘Ocean’s 11’ (Soderbergh). Malgrat la procedència de Mann, cal situar-la en un entremig. ‘Lladre’ es troba en els residus d’aquell cinema nord-americà crític de la dècada dels setanta que envejava la mirada europea per desconstruir el somni americà d’una societat desesperançada i trencada per la guerra. En aquest món mancat d’extravagàncies i ambicions, ens trobem amb el nostre protagonista; home de conviccions clares i fermes, amb els seus referents morals i una duresa que només podia haver aconseguit per la tortura de la presó; un professional de silencis marcats i sentiments tancats que va perdre la seva parella per no haver sigut capaç de delatar-li a què es dedicaven les seves mans.

Establint una futura rima amb la seva gran obra mestra, ‘Heat’, Mann situa a Frank possiblement en el moment més clau de la seva transcendència. Fart d’una vida criminal i d’embrutar-se les mans, decideix deixar-ho després del seu últim gran cop per dedicar-se a viure la vida. En especial, és l’aparició de la fragant i futura esposa Jessie (Weld) qui el porta a aquesta decisió. Poder viure en pau la vida familiar somiada. El gran somni americà, la falsedat del qual la societat espectadora ja començava a ser-ne conscient.

L’enorme transcendència de la trama és palpable en cada plànol. Lluny d’aquella radicalització estètica que s’aplicaria a ‘Manhunter’, Mann fotografia a James Caan com una ombra crepuscular que avança en una enlluernadora ciutat plena de moviment, soroll i que sembla per moments menjar-se’l sencer. Una rara avis en cerca de la seva llibertat. La presència d’un codi moral i una enorme personalitat pròpia l’allunya de tots els que busquen envoltar-lo; des dels lladres mafiosos als policies (tal és la magnífica construcció prèvia d’una clara motivació que fins i tot amb la irrupció dels policies ens mantenim ferms al camí del nostre protagonista).

Mann no mira al món criminal que retrata amb menyspreu o condescendència, és el món del seu protagonista i el que l’ha convertit en un dels millors. Sols cal observar la magnitud del poder de les seves imatges en l’escena del cop final, on cada objecte, cada espurna, cada moviment té el seu propi pes i elegància. Malgrat tot, i fins i tot justament per això, li busca a Frank un futur millor, lluny de tant misticisme i grandiloqüència, però cap a un món millor (tal com feia John Ford amb els habitants nord-americans a ‘The Man Who Shot Liberty Valance’).

L’única persona que li havia pogut aportar un trosset d’aquest món real havia sigut el seu amic i pare professional Oak (Nelson). D’aquí la importància de l’escena de la seva conversa on, a plànol contra plànol, es veu el seu respecte mutu i el que el director busca tenir-ne. Les mateixes cares d’una sola moneda crepuscular que lluita per sobreviure i alliberar-se d’un món on ja no senten pertànyer.

És la conclusió de l’obra la que acaba de refinar el seu missatge. Els nous membres de la seva família no pertanyen a aquest món embrutat i corrupte, sinó al del somni. Són les últimes decisions del protagonista les que l’acaben de definir, a ell, al món on decideix formar part i a una societat que, sense saber-ho, requeria un nou director on veure’s reflectits.