Crítica ‘Barbie’ (2023), de Greta Gerwig

L’enigmàtica i sempre meravellosa ‘2001: A Space Odyssey’ de Kubrick arranca amb la seqüència dels simis desbocats per l’aparició del monòlit. A ritme de Strauss embogeixen de violència contra ells mateixos, sent la primera condemna de la futura espècie humana. L’homenatge de Greta Gerwig, lluny de subtilesa, però ferm de conviccions, fa tota una declaració d’intencions del que serà la seva tercera pel·lícula.

Amb l’enorme càrrega satírica i paròdica hi ha una clara evolució en l’estil de la directora, ja allunyada de la intimista ‘Lady Bird’; pràcticament en cap escena s’acosta a aquella elegància, però tampoc la busca. El gir dels rols preestablerts de la nostra societat a la de Barbieland actua com a mirall de nosaltres mateixos. Altres brillants autores han retratat als últims anys la lluita feminista o la situació femenina amb l’auge del moviment social. ‘Never Rarely Sometimes Always’, ‘Cinco lobitos’ i ‘L’événement’ en són exemples. Però cap d’elles ha aconseguit protagonitzar el fenomen del moment; és veritat que el pressupost i marca que l’ha fet possible ajuda (i que la mateixa Gerwig s’ha encarregat de criticar i parodiar-ne autoconscientment els intents de feminisme liberal, esdevinguda cavall de Troia per arrasar amb tothom). Sens dubte no hauria sigut possible interpel·lar de tal manera a tots els públics, independents de gènere i edat, sense haver girat el focus de centralisme social, on ara tot passa al voltant de les Barbies.

De la mateixa manera, hi ha qui ha criticat el desenvolupament del Ken (Ryan Gosling), considerant que la pel·lícula havia de ser entorn a ella i al seu arc, el que generava fluctuacions en el ritme narratiu de la pel·lícula. No obstant això, és la crítica al personatge la que manté aquest ritme després de patir alguna davallada d’interès pel personatge de l’empresari (Will Ferrell), venint de l’explosivitat d’emocions amb la que el film aconsegueix arrencar; és important el seu personatge perquè forma part de la crítica social i serveix per acabar d’arrodonir-ne el retrat capitalista, però la seva participació es redueix a acudits que no permeten avançar la trama i no tenen cap alteració sobre aquesta. En canvi, no és el cas del personatge de Gosling, qui està estratosfèric i lluny de l’intens i poc expressiu protagonista de ‘Drive’ i ‘Blade Runner 2049’. Si no fos pel personatge de Robbie, Gosling seria la pel·lícula. Desenfrenat, protagonitza dels moments més delirants i convertits en musical surrealista que arriba a recordar la desbocada obra mestra dels Coen ‘The Big Lebowski. És Ken qui permet a Gerwig abastar a tothom en la seva crítica, arribar a l’altra meitat del seu possible públic, sobretot pel fet de ser aquest el que converteix en ‘Barbie’ una de les pel·lícules socials més importants de les últimes dècades (en especial pels xocs recents de l’onada woke i la seva contraposició reaccionària).

Amb la sensació d’estar sobrepassat com a espectador per idees i missatges que la converteixen en un manifest esdevingut obra abans de ser primerament considerada com a tal, és perillós el terreny on es mou Gerwig. És fàcil caure en la simplicitat i sobreexplicació que han utilitzat recents grans estrenes on el missatge social sols serveix per vendre com a renovació de la marca en lloc de creure-se’l realment. I és cert, no és subtil. Però tampoc ho és el cinema d’Eduardo Casanova, per exemple, i és que els temes que tracten i els rols que han de desconstruir estan tan arrelats que no permeten ser-ne punxant. No és una pel·lícula perfecta, peca en aquesta repetició i en el desenvolupament de personatges secundaris, en especial dels que venen del món real. Veiem l’evolució de la maduresa de Gerwig en les relacions filo-parentals, ja que primer se centrava en el punt de vista adolescent i aquí ho fa en el fet de ser mare; segurament hauria sigut interessant explorar més en aquesta relació en lloc de fer-la servir sobretot per fer avançar la història. No obstant la importància del film i la intel·ligència en el que decideix relatar sobrepassa les seves mancances.

Ara bé, seria una temeritat reduir ‘Barbie’ als seus acudits convertits en sàtira, i és que es nota les mans que l’han escrit i els subtemes que la formen, plenament inspirades en fons intel·lectuals. Barbie encarna aquella Dorothy Gale que pel camí de rajoles grogues a ‘The Wizard of Oz’ abandona la seva passada infantesa (aquí retratada brillantment per una enorme direcció de producció i la clara herència musical de Hollywood) per descobrir un món nou, més cruel i injust, però amb una realitat que li permet conèixer la seva maduresa personal. No és a l’atzar que el pensament de la mort actuï com a Macguffin de la pel·lícula. És la por a aquesta la que dona pas al seu moment més emocional i que tanca amb l’arc de la nostra protagonista. La necessitat de descobrir un món nou i de conèixer, allunyar-se de la plasticitat en la què es va criar on no es podien mostrar més emocions de les que li havien ensenyat a expressar, on se li anul·lava la capacitat d’un plaer impur i on no podia decidir qui volia ser. En definitiva, la necessitat de viure i ser persona per deixar de ser arma civil del mateix sistema com els simis de Stanley Kubrick.