Crítica ‘Heat’ (1995), de Michael Mann

Després del fallit intent del pilot d’una nova sèrie que es va convertir en la pel·lícula de televisió ‘L.A. Takedown’, Michael Mann va reprendre la història i els seus personatges per fer de ‘Heat’ l’obra culminant de les claus amb què portava tota una carrera treballant (i una de les grans obres mestres de la història del cinema modern).

Paral·lelament a una dècada cinematogràfica que girava totalment de rumb amb la llibertat artística dels setanta (com va ser la dels vuitanta per entrar en terrenys molt més conservadors), Mann ja es caracteritzava per un to crepuscular a ‘Thief’, on el protagonista volia deixar enrere el misticisme que l’havia convertit en el millor en el seu terreny, per descobrir i gaudir de la tranquil·litat familiar i nord-americana. Un nou inici. Fora de criminalitat, persecucions i corruptes de la vida. És el mateix punt amb el qual trobem el personatge de De Niro a ‘Heat’. Algú que ha conviscut prou anys amb la soledat per voler defugir del dinamisme constant i assassí de L.A.

Mann, convertit en manipulador de l’espectador, sap on situar-nos en cada moment de la pel·lícula i amb qui hem d’empatitzar a cada seqüència. De gran herència hawksiana, equilibra la soledat dels seus protagonistes criminals amb la família que ells mateixos formen com a equip. A partir d’aquí, els diferencia i profunditza en funció de les seves vides amoroses, establint dues clares cares d’una moneda. Els que creuran fins al final en l’amor i tenen motius per lluitar-hi, i els que l’abandonen quan ja l’han aconseguit. El director, purament i brillantment romàntic, s’arrisca en aquesta definició jugant-hi un paper clau on no sols estableix aquest tema amb l’espectador, sinó que pren resposta a quin és el camí a seguir.

La necessitat d’implicar-nos amb els criminals per sentir-nos-hi a favor funciona en rebutjar-nos d’entrada el detectiu obsessiu que entregarà tota la seva vida a atrapar-los. La crema de la seva vida familiar és clau per situar-lo d’entrada a l’altra cara de la moneda del personatge de De Niro. D’aquí parteix la importància de la famosa escena de la cafeteria on les dues personalitats es troben cara a cara (temàticament però també a escala de plànols per part d’un excels Mann). Allà descobrim que no deixen de ser dues bifurcacions del mateix ésser. Dos cowboys solitaris que ronden per la ciutat perquè no saben fer res més que allò que els ha convertit en els millors i que ho arriscaran tot per continuar sent un el xerif, l’altre el bandoler.

Ja amb tots els personatges i la constitució del film establerta, amb una de les majors seqüències d’acció de la història (i que ha donat lloc a futures inspiracions com el principi de ‘The Dark Knight’), la tensió creixent de la ciutat sembla cruspir-se als seus protagonistes. Així com en tot guió els personatges queden definits pels seus actes, el director estatunidenc, lluny de crueltats i molt més proper al que es pot entendre per justícia poètica, els allibera a aquests actes i les seves conseqüències.

Si Mann sempre ha sabut transmetre a l’espectador la força de la presència de qualsevol objecte, aquí arribant a la grandiloqüència de la mateixa Los Ángeles de la que en som esclaus, també és capaç de fotografiar-ne el pes de totes les mirades. El blau que tenyia l’escena del protagonista abraçant a la seva parella davant el mar a ‘Manhunter’ com a símbol de calma i plenitud, aquí es converteix en un blau que es menja a un melancòlic Robert de Niro, solitari i que sols troba la plenitud observant la profunditat de l’horitzó marítim que té davant casa seva, allunyant-lo del terreny de joc urbà del qual busca escapar. De Niro a vegades ha tendit a radicalitzar-se com també ho fa Al Pacino (i ‘Heat’ n’és exemple), però la seva contenció i seguretat aquí el situa en una de les seves majors interpretacions.

Enmig de tota aquesta explosivitat, Mann tendeix a un hiperrealisme que fotografia els actes i les seves conseqüències i es mescla per moments amb una radicalització estètica superba que ens allunya de la realitat per entrar en un ambient oníric i superior, molt més pertanyent a la omnipresència de les emocions rere aquests actes. Les imatges assolides són de tal magnificència que conjuguen a la perfecció amb la solemnitat de la presència dels que les omplen per retratar la contundència dels fets.