Direcció: Rick Famuyiwa, Rachel Morrison, Lee Isaac Chung, Carl Weathers, Peter Ramsey, Bryce Dallas Howard
Guió: Jon Favreau, Noah Kloor, Dave Filoni
Actuacions: Pedro Pascal, Katee Sackhoff, Carl Weathers, Giancarlo Esposito, Katy M. O’Brian, Emily Swallow
Música: Joseph Shirley
Fotografia: Dean Cundey
Gènere: Ciència-ficció, Acció, Aventures
El camí de Mando, sempre acompanyat de Grogu, el porta a Mandalore per a redimir-se i tornar a ser acceptat pels seus. Amb l’ajuda de Bo-Katan, el poble lluitarà per retornar a l’esplendor dels Mandalorians.


‘The Mandalorian’ ja estava consolidada com un nou present per a Star Wars i el camí a seguir a l’espera de poder encaixar les peces per a noves pel·lícules. No obstant això, semblava que l’esplendor de la sèrie era única, en especial davant les davallades d’audiència d’una densa i més intimista (però meravellosa) ‘Andor’, els fracassos merescuts de ‘Kenobi’ i ‘The Book of Boba Fett’ i les noves insercions en l’animació, interessants i en ocasions excel·lents, que sols atrauen els fans més puristes: ‘The Bad Batch’, ‘Tales of the Jedi’ i ‘Visions’.
Enmig de tot aquest clima tens per a la saga, semblava que la tercera temporada de la sèrie protagonitzada per Pascal tornaria a seduir els fans durant unes setmanes i rebria elogis per la seva espectacularitat, referències a altres gèneres cinematogràfics i retornar a l’esplendor del classicisme que havia atret tants seguidors des de 1977. Malgrat tot, sembla que la cerca d’un objectiu més gran que a les anteriors temporades per intentar ampliar un univers de possibilitats amb nous projectes (tal com veiem ara amb ‘Ahsoka’) va cremar tant als personatges com als espectadors ansiosos.

Un dels èxits de la sèrie era anar construint una gran trama que es resolia al final de la temporada mentre, al llarg d’episodis generalment autoconclusius, acompanyàvem al nostre cowboy espacial pel seu camí d’aventures. No era feina fàcil pels guionistes; algunes històries podien ser més atractives que altres, però en totes elles s’exploraven les capacitats d’aquest univers i cada director tenia els seus referents, enriquint enormement la sèrie. En canvi, en aquesta ocasió semblen ja haver-se cremat les idees. Són pocs els episodis de petites aventures i perden el seu atractiu amb trames desinteressades i personatges que aparenten molt més ser trets d’una paròdia.
No es pot atacar la idea de buscar una història més gran i que estigui construïda al llarg dels episodis, però el camí no funciona fins a un clímax d’evident emoció i intensitat. Després dels primers capítols que seguien l’estil previ (però irregulars, confluint entre davallades d’emoció i alguns punts de fantàstic interessants), en el tercer ens introduïm possiblement en l’episodi més peculiar de tota la sèrie; excedeix en estrenyor per tot arreu, des del to a la seva fotografia; per la presència social i política sembla extret d’‘Andor’, però pateix ja les introduccions de personatges i diàlegs avorrits; si en capítols anteriors que presentaven una idea excel·lentment atractiva la curta durada els arribava a jugar en contra, aquí és l’abús d’aquesta durada la que li pesa més encara.

Els següents capítols obren pas a aquestes irregularitats incrementades fins a arribar al setè i penúltim. Allà, el deteniment i força en la mirada recorda als millors moments de la segona temporada (el western absolut en el primer capítol o el cinquè en clau de samurais amb l’aparició d’Ahsoka), en aquest cas endinsant-nos en el subgènere de la pirateria i amb una increïble profunditat en la complexitat i diversitat d’un equip, com si de les cendres a les que se semblava trobar la sèrie s’hagués ressorgit en forma de Howard Hawks (tenint en compte les diferències que hi pot haver amb un blockbuster).
Sense arribar a la mateixa excel·lència, la resolució de l’últim capítol manté la intensitat d’acció i ànima estel·lar que els fans sentien trobar a faltar. ‘The Mandalorian’ era l’escapatòria als clixés, algoritmes i desinteressos de tota mena (profunditat de personatges, complexitats polítiques, misticisme, etc.) que excedien a les seqüeles des de l’arribada de Disney i havien allunyat als fans. Si bé la presència política, referència religiosa o exploració en aquest univers són presents, els jocs de canvis de protagonisme per apuntalar a futurs projectes i subtrames amb carència de carisma per centrar-se en històries més ambicioses han sigut un llast massa perceptible. Amb el final clàssicament més western que havia tingut fins ara la sèrie, se’ns deixa a l’espera amb el mateix nivell d’esperances com d’incerteses.

Añadir comentario
Comentarios