Crítica ‘Cowboy de Copenhaguen’ (2023), de Nicolas Winding Refn | ‘Copenhaguen Cowboy’

Enmig de la polèmica a la qual es trobava Netflix a principis d’any amb les baixades de subscriptors, la producció d’un projecte tan radical com la nova sèrie del director danès hauria sigut una absoluta i gran declaració d’intencions, si no hagués sigut perquè la van estrenar de la forma més amagada possible.

Amb la mateixa irregular recepció que tendeix a tenir l’obra del seu autor, tant la crítica professional com el públic popular van semblar estar dividits en opinions, des del rebuig més absolut per l’extremització tècnica que la constitueix a l’adoració justament per aquesta i la seva marcada personalitat entre tanta sobreproducció idèntica en televisió.

Winding Refn ja portava una treballada carrera amb el cinema criminal de Dinamarca, formant part de tota una generació prometedora on trobem les col·laboracions amb un jove Mads Mikkelsen, quan va fer el salt primer al Regne Unit i després als Estats Units. En molt poques ocasions propostes de caràcter tan radical, especialment en la forma, han aconseguit trobar-se de forma unànime amb la gran recepció del públic; es pot recordar a casos com el de ‘Mulholland Dr.’ de Lynch o ‘The Shining’ de Kubrick. Tanmateix, en ambdós casos parlem d’autors amb un bagatge i prestigi històric que els ajudava a tal èxit. De fet, l’aplaudiment monumental que va rebre el director danès davant tanta immensitat de descàrrega lumínica a base de neó i so metàl·lic mai l’ha tornat a acompanyar, ni tan sols en el retorn al seu país.

La cita a Lynch no és en va, ja que Winding Refn (de nou signant com a NWR) s’endinsa en els terrenys onírics per rebuscar en l’abstracció de la realitat i arribar al cor d’aquesta. La ja magníficament treballada, i marca de la casa, posada en escena conjuga de manera monumental amb la temàtica i el to de l’obra. Els neons il·luminant els interiors foscos com el rerefons de tots els seus personatges són el camí perfecte per entrar en els terrenys més lynchians des dels dirigits pel mestre de Montana. Personatges tremendament extravagants i terroríficament analfabets, com si sortissin de ‘Wild at Heart’ però es mesclessin amb els silencis misteriosos i hermètics de l’autor. La deformació de la realitat per entrar en un món d’idees i fantasies com el de ‘Mulholland Dr.’, però amb el terror i ritme de rock n’ roll que suposa ‘Lost Highway’. La bellesa d’aquest món que escapa del crim i la foscor que taca la realitat, tal com passa amb ‘Blue Velvet’ o el final, encara més clar per les seves referències religioses, de ‘Twin Peaks: Fire Walk With Me’.

La intel·ligència de NWR escapa de les comprensions mundanes que el públic popular pot pretendre buscar com a punt de fuga d’estressos comuns. Requereix temps i atenció amb els seus llargs plànols en silenci on el temps es dilata i pràcticament s’atura perquè contemplem el paisatge que componen les mirades i els cossos desafiants dels protagonistes. Requereix també estómac per digerir amb paciència les extravagàncies que es relaten o els excessos de violència que componen les seqüències. Winding Refn no és un director a l’ús; tampoc ho era a ‘Drive’, però segurament la cara de Gosling facilitava l’atenció de l’espectador en una trama neo-noir mitjanament comuna, mentre que el gust i talent del director cada vegada s’ha anat perfilant més cap a una espècie de sàtira que permet establir un depurat i estilístic retrat del crim.

Si bé aquesta proposta permet a l’espectador més esteta seguir endavant al llarg dels sis episodis, la sensació de mirades intenses, llargues i que no permeten un dinàmic avenç de la trama pot cremar el visionat abans d’arribar a l’equador de l’obra; no obstant això, és a partir de llavors quan creix enormement i la conjugació de caràcters fantàstics, terror i thriller obren el camí a la nostra misteriosa però letal protagonista, d’idees clares i que es mou entre silencis com un àngel mortífer a la que ningú podrà frenar fins acomplir amb el seu camí, com tot cowboy de ciutat amb el seu destí.