Crítica ‘Amenaza en el aire’ (2025), Mel Gibson retorna per aportar frescor a l’acció convencional | ‘Flight Risk’

Hi havia un moment en què la nova estrena dirigida per Mel Gibson es convertia en tot un fenomen, un esdeveniment cinematogràfic en majúscules, tan atrevit en la seva irreverència i ignorància de les opinions alienes com en la seva ambició de projecte absolut. Després de la seva òpera prima d’El hombre sin rostro, una pel·lícula ultrasimpàtica, encara que, sens dubte, d’identitat molt més petita que tot el que vindria després de la ment del director, Gibson es convertiria en l’home del moment.

Dos anys després trencava tots els esquemes amb Braveheart, entregant una pel·lícula que formaria part, per sempre més, de la cultura popular, un film en què pensaria tothom, junt amb Gladiator cinc anys després, en recordar el cinema èpic. Malgrat trobar-se molt més en els marges convencionals de l’aposta segura, tant La pasión de Cristo com Apocalypto entrarien en, segurament, el Gibson més interessant, aquell amb un imaginari propi de l’últim reducte d’un cinema lliure, capaç d’endinsar-se en les cultures històriques, desafiar les concepcions religioses i mai perdre el seu esperit estatunidenc narratiu.

Mark Walhberg en un fotograma d'Amenaza en el aire. // Diamond Films

Envoltat de polèmiques i una apartada sistèmica de la indústria de Hollywood, el director tornava deu anys després (ja en va necessitar nou per aixecar La pasión de Cristo, i això que venia de l’èxit de Braveheart) amb Hasta el último hombre, mantenint-se en el fons històric, encara que des de l’aposta segura de la Segona Guerra Mundial, amb una història humana molt més oberta a una fórmula que mai ha fallat entre el gran públic. Altra vegada, deu anys més tard, torna el director. En efecte, Mel Gibson estrena una pel·lícula i és el contrari al que tothom podria esperar d’una obra seva. En un moment en què Hollywood ja no confia en els projectes mastodòntics d’època, havent sigut, justament, la clau del triomf del cinema de finals del segle passat i principis d’aquest. Les sales ja no saben com atraure un públic que els ha donat l’esquena, que prefereix la comoditat del sofà i narratives molt superficials, fàcils d’aturar, d’intercanviar i de retornar; històries on, clarament, l’imaginari totèmic de Gibson no té cabuda. És així com Amenaza en el aire és la seva pel·lícula més petita des d’El hombre sin rostro. Oberta a l’espectacularitat i a la diversió, però reclosa en molt pocs espais i reduint la seva ambició com a esdeveniment cinematogràfic de l’any.

Seguint una estela que recorda clarament les claus del cinema de l’Eastwood de les dècades dels setanta als noranta, Gibson s’emmarca en el cinema d’acció més obert a l’espectacularitat i l’efectisme. Amenaza en el aire es converteix en un caramel segur pels que sols busquin o necessitin una desconnexió total, noranta minuts trepidantment divertits, sense embuts, correccions polítiques o filigranes dramàtiques. És el que és, sense mentir, de cara, però també funcionant en tota regla, malgrat el que puguin estar dient altres opinions que assenyalen la condemna d’una pel·lícula sense sentit, simplement comercial. Molt similar al Ruta suicida d’Eastwood, Gibson ofereix un thriller d’acció contra sistema, rebutjant l’autoritat policial i cridant a ser un èxit a les sales; de la mateixa manera, tot sembla apuntar a una altra cara de la identitat de la pel·lícula d’Eastwood, que és la d’existir com a raó per permetre al director un altre projecte personal i ambiciós. Si Ruta suicida permetia que Eastwood reinterpretés el western amb Bronco Billy, Gibson, després d’aquesta intrèpida aventura, clarament popular, tornarà a La passió de Crist, ara amb una segona part sota el subtítol de Reencarnación.

Michelle Dockery, Topher Grace i Mark Walhberg en un fotograma d'Amenaza en el aire. // Diamond Films

Si bé li costa prendre’s seriosament, aquesta també seria la clau d’Amenaza en el aire, una pel·lícula oberta a la seva capacitat còmica. Sense ella, no acceptaríem tot el conjunt de girs de guió, cada un més boig que l’anterior, que també permeten al film no caure en tensió, sinó mantenint-se en una estructura narrativa de dents de serra on els pics brillen contínuament, sense afluixar la intensitat del relat.

Gibson retorna des de terrenys nous, menys interessants i més convencionals, però oferint una frescor i irreverència tant en un gènere com, directament, en tot un cinema cada vegada més avorrit i homogeni. Després d’això, sols cal esperar la recepció d’un públic que, fins i tot, sembla haver donat l’esquena al cinema cridat a l’èxit. I ara voldrà retornar a la polèmica de La passió de Crist? Estranys els temps que ens ha tocat viure.