Crítica ‘Babygirl’ (2024), l’esperat thriller eròtic que empodera a Nicole Kidman

En plena carrera pels Oscar, arriba a les sales la que tot pintava ser una de les pel·lícules de l’any. Des de la seva presentació al Festival de Venècia, Babygirl ha aixecat polèmica, discurs, diàleg i debat. S’ha convertit en una pel·lícula nascuda per polaritzar i provocar a l’audiència, i ho demostra la disparitat de reaccions al festival venecià: uns aplaudint una obra mestra, fruit de les noves mirades generacionals i formes de fer cinema, i altres, davant d’un sac de clixés intercanviats i un to fallit, no enteníem l’eufòria que despertava.

Tot sembla ser que les candidatures als Oscar es reduiran a Nicole Kidman i la seva entrega embogida per sostenir la pel·lícula. Les coses com són, Babygirl és Kidman i poc més, però ella dota d’un control dels seus estímuls més innats molt superior a altres possibles candidates. De fet, Kidman ja va ser premiada al mateix festival com a millor actriu, passant per davant d’Angelina Jolie i la seva Maria Callas, que, de fet, segurament també acabarà sent nominada.

Nicole Kidman i Harris Dickinson en un fotograma de Babygirl. // A24

Babygirl és una pel·lícula que accepta totalment el sistema patriarcal i la seva forma de funcionar, justament perquè aprofitarà els rols establerts i jugarà amb ells, intercanviant-los o mantenint-los segons com l’interessi. En la història, Kidman és una alta executiva, la Romy; una dona que vesteix camisa i americana o vestit cada dia, que mana, pren les decisions importants sobre la seva empresa i observa la resta de Nova York des del finestral del seu despatx. Amb la vida totalment establerta, és mare de dos fills i dona d’un director de teatre, un Antonio Banderas que, com Kidman, sembla haver pactat amb el diable i no afectar-lo el pas del temps. Malgrat això, l’arribada d’un descarat jove en pràctiques ho desestabilitza tot; la seva prepotència encén un enorme desig en la Romy, un camí a la passió amagada i presa pel pas del temps, una porta als racons i fantasies més fosques de l’interior de la protagonista, amb tot el que això pugui comportar.

Des de la seva exhibició a Venècia, tot el que ha girat al voltant de la pel·lícula s’ha traduït en una campanya per prometre un viatge a l’erotisme màxim, com si es tractés del nou Eyes Wide Shut (llarga vida a les rimes del cinema i a una Nicole Kidman que continua entregant-se en cos i ànima). Si l’espectador espera un thriller eròtic que combini la seducció amb una foscor pròpia del terror sensual, que afluixi les expectatives; si espera un drama sexual com Cinquanta ombres d’en Grey, però amb la intel·lectualitat d’autor, que les afluixi també. La pel·lícula sembla ambicionar la foscor de les fantasies fetes realitat  i la seducció que això pot comportar, però en molt pocs moments troba el to. Dota d’una exploració a allò més primitiu i salvatge, però buscant uns límits que, en ser mostrats en imatge, es tradueixen en comèdia, i, aquesta, amb la serietat que la pel·lícula i els actors es prenen a ells mateixos, tradueix a Babygirl en una paròdia del que busca ser.

Antonio Banderas i Nicole Kidman en un fotograma de Babygirl. // A24

Des dels mesos vista, la veritat és que la pel·lícula creix en el nostre imaginari, no per allò que aconsegueix, sinó pel seu debat i el que suggereix. Bona part del desconcert del seu feminisme i l’empoderament que reivindica en Kidman es deu al fet que ella busca ser sotmesa, intercanviant els rols que ella té a la feina, i els que se li suposen a una dona empoderada. Reijn guanya força en el plantejament del seu debat i en com, malgrat tot el poder de la Ramy, continua sent ella la que pot perdre-ho tot i ser jutjada pels seus desitjos, ni l’amant home ni el marit (les coses com són, un Banderas que cau en un fatalisme desgraciadament lamentable).

Babygirl és molt menys del que prometia i és clarament una decepció com a pel·lícula. Una metralladora de clixés esperables i diàlegs delirantment escrits, però que fins i tot podria guanyar gràcia en el seu mal gust... Si no fos per les seves contínues reivindicacions de quelcom superior i madur, clar.